Greuges

Fa més de cent anys el geògraf Pau Vila va recollir una frase que feia fortuna a començaments del segle XX: “Tot Catalunya és Pirineu”, una forma gràfica de dir que som un país de muntanyes. En aquestes primeres dècades del s. XXI, al Pirineu ens hem trobat col·leccionant promeses i incompliments reiterats de projectes importants.

És possible que aquesta situació també es doni en aquest país de muntanyes que és Catalunya, però és entre els pirinencs i pirinenques que ha fet forat i ha construït un sentiment de greuge, d’oblit, d’abandó del territori per part de l’administració. Entre les necessitats posposades o diferides, que en alguns casos han adquirit el rang de greuge pel temps que porten reivindicant-se, destaquen els accessos viaris com el de la carretera L-1412b al seu pas pel coll de Comiols, un projecte presentat el 2009 pel llavors conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, Joaquim Nadal. Hi podem afegir moltes altres vies, de titularitat de la Generalitat, en les quals caldria com a mínim un arranjament, des de la connexió entre el Pallars i la Ribagorça pel coll de Montllobar per L-1311 fins a L-500 entre el Pont de Suert i Caldes de Boí passant, per exemple, per L-511, connexió entre el Pallars Jussà i l’Alt Urgell per Bóixols.

L’Alt Pirineu i Aran suposa una cinquena part del territori de Catalunya. Per tant, la llista de carreteres és, com dèiem, llarga.L’accés a nuclis i als camins rurals, majoritàriament de titularitat municipal, s’han deteriorat molt després d’una dècada de no invertir-hi. Un altre greuge.

A partir del 2011 van desaparèixer els ajuts de la Generalitat i el Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya, les eines dels ajuntaments per afrontar aquestes infraestructures. El Pallars Jussà, per exemple, té més de 400 km de camins rurals. En els darrers anys s’han anat recuperant tímidament els ajuts i en els pressupostos de la Generalitat 2023 acabats d’aprovar destaca un pla pilot de camins del Pallars Sobirà, que demanem que s’estengui a tot el Pirineu.En la llista de greuges també tenim el regadiu Conca de Tremp, una obra dissenyada i començada a executar el 2011, i aturada al 2015, sobre la qual hem arribat a un acord per continuar-ne l’execució al gener d’enguany si es compleix el requisit d’aportar el 60% d’adhesions.

La llei de Muntanya del 1983, obsoleta des del 2011, o la Regió d’Emergències dels Bombers del Pirineu Occidental, que reclamem almenys des del 2019, són altres qüestions pendents a les quals se n’afegeixen de noves, com la Unitat Docent d’Infermeria, que forma part de les 600 noves places que el Departament d’Universitats va ampliar en el sistema universitari el curs 2022-2023, però les places del Pirineu han d’esperar, potser al curs 2024-2025, ara per problemes tècnics. Malauradament, la llista continua. Continuarem buscant l’atenció del Govern perquè atengui aquests projectes, alguns compten ja amb una primera assignació als pressupostos de la Generalitat, per a d’altres utilitzem i utilitzarem els mitjans parlamentaris dels quals disposem per arrencar-ne un compromís.

La constància és la nostra eina, política útil i propositiva, i sempre hem cregut que és la més adequada per arribar a acords que vagin a favor dels territoris, territoris que, gràcies a la voluntat i a l’esforç de la seva gent, puguin continuar sent un lloc de vida i d’acollida per a totes i tots.