Retornar

Fa una estona que bevia aigua a galet de l’aixeta de la cuina. Sempre he gaudit de fer-ho en arribar a casa, però avui ho he apreciat molt més perquè vinc d’un lloc on no hi ha aigua ni gairebé res, tret de molta dignitat i esperança. I és que arribo de Tindouf, d’uns terrenys al sud-oest d’Algèria cedits fa més de 47 anys a milers de persones refugiades.

Aquestes persones espoliades de casa seva viuen en campaments, refugiades a la sort i solitud del desert, justament perquè els hi han ocupat el seu territori, ric en aigua, peixos, petroli, fosfats, ferro i gas. Són persones desposseïdes, que sofreixen una constant i perpetuada vulneració dels drets humans amb el vistiplau de països com Espanya. I d’allà estant, m’esgarrifen tant els crims contra els drets humans com les seves enormes xifres.

En quin món vivim? Fa gairebé cinquanta anys que milers de persones lluiten per tornar a casa seva.Recordem que al conflicte del Sàhara Occidental la Pau va entrar per una escletxa l’any 1991, quan es va emparaular la celebració d’un referèndum d’autodeterminació com la solució política, però el Regne del Marroc la va tancar. Per aquesta raó el 2020 és va tornar al foc i, novament, a la guerra, i per acabar-ho d’adobar brolla el vergonyós anunci del govern espanyol el 2022 donant suport al pla d’autonomia proposat pel Marroc, fent palès que Espanya ha abandonat tot un poble a la seva dissort. Avui les institucions de la República Àrab Sahrauí Democràtica, en nom del conjunt del poble sahrauí, ens demanen una solució política al conflicte, donar visibilitat a la seva causa i sensibilitzar tothom sobre la repressió que pateixen.

És justament per això que és important tornar a renovar el nostre compromís amb el poble sahrauí col·laborant amb les entitats de solidaritat a través de projectes de cooperació, protecció de drets humans i acció humanitària. Si torno a l’experiència personal viscuda, que sempre més portaré al cor, us diré que és significativa per moltes raons: he habitat amb una família en una tenda de roba; he conviscut en un edifici d’autoconstrucció fet amb materials molt precaris i amb ells he compartit aigua d’una ampolla per rentar-me les dents, sense gosar gastar-ne ni una gota més de l’estrictament necessària perquè al campament tenen poc més de 15 litres al dia per persona, amb els efectes devastadors que això tindrà a la llarga sobre la seva salut. He conegut persones que lluiten per un territori que no han vist mai.

He admirat la dignitat dels homes i les dones i la seva esperança per recuperar la terra que els han pres. He viscut de prop en un oasi de la memòria dels qui lluiten per la llibertat i per la seva vida. He après d’homes, dones i nens solidaris –i agraïts– i m’ha entristit molt pensar que és horrible estar sol, allà, al mig del desert, i veure com n’és de difícil acostar-s’hi i separar-se’n.

En aquesta estada que m’ha corprès he après de qui no té res i, malgrat tot, no defalleix. La seva esperança en un futur millor ens ha posseït a totes les que hem viatjat a Tindouf: cooperants, xarxa associativa solidària, representants de municipis i diputades. Hem fet arribar al poble sahrauí el nostre més sincer reconeixement al dret a la lliure autodeterminació del seu poble perquè és l’únic camí que hi ha de retorn a casa.

Ara bé, després de cinquanta anys, quant més hauran d’esperar?.