Algú es recorda de la I República espanyola 150 anys després?

L’11 de febrer del 1873, Amadeu I, de la casa de Saboia, que des del 2 de gener del 1871 regnava a Espanya, escrivia una carta als diputats per comunicar-los la seva voluntat de deixar vacant el tron. Entre les raons que donava, destacava: “Si fuesen extranjeros los enemigos de su dicha, entonces, al frente de estos soldados tan valientes como sufridos, sería el primero en combatiros; pero todos los que con la espada, con la pluma, con la palabra agravan y perpetúan los males de la nación son españoles (…), es imposible hallar el remedio para tamaños males.” Aquell mateix 11 de febrer del 1873, la reunió dels diputats i senadors en Convenció Nacional proclamaven la República com a forma de govern per 258 vots a favor i 32 en contra. Aquella era una forma de govern inèdita que, per a molts, completava els postulats democràtics proclamats durant la Revolució del 1868, coneguda com a Gloriosa.

Després d’unes eleccions celebrades al maig, que van donar majoria als republicans, l’11 de juny, les Corts proclamaven la República federal. Deixant de banda les posteriors tensions cantonals, l’arribada de la I República fou l’únic gran canvi polític d’Espanya durant el segle XIX concretat sense una intervenció prèvia militar.De fet, durant el segle XIX, el protagonisme dels militars va ser constant en els assumptes polítics espanyols, fins al punt que tots els canvis de règim que hi va haver durant aquesta centúria, tret del republicà de 1873, tingueren l’apadrinament militar. D’aquesta manera, des del 1814, quan es va pronunciar Eguía a favor de Ferran VII, el 1886, en què ho va fer Villacampa en nom de Ruiz Zorrilla, es va registrar l’escandalosa xifra de fins a 26 pronunciaments militars, dels quals nou, un percentatge gens menyspreable, van acabar en èxit (Eguía el 1814, Riego el 1820, sergents de la Granja el 1836, Espartero el 1840, contra Espartero el 1843, Vicalvarada el 1854, la Gloriosa el 1868, Pavía el gener del 1874 i Martínez Campos el desembre del 1874).

Com a curiositat, repetim i destaquem, l’únic cas de canvi de règim del segle XIX sense l’acció coactiva de l’exèrcit va ser la proclamació de la Primera República Espanyola el febrer del 1873. Aquesta barbaritat històrica, que va tenir la seva continuïtat i colofó al segle XX amb els exitosos cops d’estat de Primo de Rivera (setembre del 1923) i Franco (juliol del 1936), va condemnar Espanya a una vida política privada de llibertats la major part del temps fins al 1975. En tota aquesta etapa, només va viure un segon parèntesi de llibertats amb l’arribada de la II República, l’abril del 1931, també de forma pacífica després d’unes eleccions municipals.

Aquesta aberrant situació va tenir una plasmació directa a Catalunya, on moltes vegades, sense prou motius, es va declarar l’estat de setge, com si el Principat estigués en guerra, en aquesta centúria. D’aquesta manera, un càlcul aproximat ens ve a dir que dels 85 anys que van del 1814 al 1900, Catalunya en va viure seixanta en estat de setge. Una mostra més de la incomprensió governamental respecte a la diferent evolució i realitat que experimentava aquesta regió, fos quina fos la seva orientació política.Definitivament, només per la distància que pren la proclamació de la Primera República amb la violència militar que ha adobat qualsevol canvi de règim anterior i posterior del segle XIX i XX fins al 1975 a Espanya, ja mereix un record en el seu cent cinquantenari.

Sobretot, perquè el desenvolupament del seu programa portava inherent paraules com llibertat, igualtat i fraternitat, contra les quals van lluitar els seus opositors en superioritat amb les armes a la mà. Salut i República!