La sínia garriguenca

De vegades em fa la impressió que els garriguencs estem condemnats a seguir rodant en una mena de gran sínia, sense saber com fer cau i net de tot allò que ens impedeix progressar de debò i fer un salt endavant poderós. Unes de les virtuts que va tenir el procés d’autodeterminació –em refereixo al formidable moviment d’emancipació nacional que va desembocar en el referèndum de l’u d’octubre– és que va contribuir a tancar velles ferides de la guerra civil. En molts actes va ser un goig poder veure com els nets de famílies que l’any 36 restaven en bàndols no solament oposats sinó disposats a matar-se compartien un mateix anhel de llibertat i maldaven per una república catalana sobirana.

Ara bé, segueixen persistint a les Garrigues dinàmiques divisòries que ja no pouen de les ideologies convencionals, sinó de tarannàs i models de gestió empresarial i del territori antagònics. Resumint, jo diria que topen visions tradicionalistes, conservadores i patrimonials amb altres de valors oposats. Em sembla que la pugna que ha tingut lloc darrerament entre Olicatessen, la marca d’un molí privat dels Torms, i la DO Garrigues, ho exemplifica.Quan he anat seguint per la premsa les conseqüències del conflicte entre aquest molí privat i la DO Garrigues, malgrat que qui ha imposat la sanció per usar el topònim comarcal ha estat la Generalitat, he sentit pena.

Sí, n’he sentit per ells dos i també per tots plegats, perquè a les Garrigues no ens podem permetre incidents tan lamentables com aquest. Conec personalment els dos principals protagonistes involuntaris d’aquest trist afer, el Venanci Guiu –creador d’Olicatessen– i l’Enric Dalmau, president de la DO Garrigues. Els conec i els aprecio, més enllà de la sintonia personal que pugui haver-hi, perquè reconec en tots dos l’esperit irreductible i fidel a la terra, que sé que estimen com una religió, de les antigues nissagues de pagesos garriguencs que no han desertat mai.

Ara bé, de la mateixa manera que els impressionats carreus de pedra dels nostres marges i de les nostres cabanes són d’una rusticitat noble i d’una solidesa ferrenya i tenen arestes, els garriguencs també podem ser gent de conviccions fermes i lleialtats monolítiques i alhora pecar d’obstinats, esquerps i eixuts. A parer meu, les Garrigues i el seu preuat oli necessiten, simultàniament, oleïcultors com el Venanci Guiu i l’Enric Dalmau. Encara diria més, en necessiten més, més ben avinguts i capaços de bastir una nova cultura de l’oli que faci una síntesi dels valors i dels coneixements de tots dos i de tot allò que representen. Sí, necessitem escampar la filosofia d’empreses innovadores pel que fa al disseny dels envasos i la promoció, els nous cupatges i els nous sabors, perquè cal orientar-nos més cap al mercat.

I cal pensar més en els gustos d’un consumidor urbà que no és com nosaltres i no sempre gaudeix amb l’amarg i el picant intens del nostre oli, si bé aquest amarg i aquest picant, ben dosificats, no solament no són cap defecte, sinó que constitueixen un factor de singularització que els fa únics i reputats per als paladars més experts. Alhora, necessitem reforçar la solidesa patrimonial de les nostres explotacions i seguir preservant les cooperatives, sense oblidar-nos de modernitzar-ne i professionalitzar-ne la gestió, perquè no tots els pagesos són capaços de constituir la seva pròpia empresa.  A parer meu, pot augurar-se una veritable renaixença per a les Garrigues i el nostre oli, perquè mai com ara s’havien alineat tants astres alhora.

D’una banda, la implantació dels regs del Segarra-Garrigues fan que, per primer cop a la història, ja no hàgim de dependre del règim de pluges per guanyar-nos la vida i l’oli produït pot assolir unes característiques organolèptiques més estables i previsibles, que no desconcertin el consumidor que no està avesat als gustos extrems. De l’altra, per poca cura que hi posem, podem aspirar a constituir finques més grans i rendibles envoltades, alhora, d’un paisatge superb, perquè l’orografia tan rebregada, les sequeres i el despoblament seculars l’han preservat d’especulacions immobiliàries depredadores i de purins llençats sense esma. El conjunt de cabanes de volta, espones i aljubs, que si sumem el colossal volum de pedra emprat poden qualificar-se d’autèntiques catedrals, poden atorgar-nos un segell patrimonial fabulós.

I per últim, el fet que estem parlant d’una capacitat de producció petita, que no necessita adreçar-se a grans masses de consumidors i competir amb preu.Quin altre territori oleícola pot acreditar una xarxa de reg tan extensa, un paisatge tan salvatge i preservat i una excel·lència tan reconeguda? Sense pecar de cofoisme, jo diria que no tenim parió. Ara bé, a tots aquests actius valuosos cal sumar-hi, si volem reblar el clau, el factor humà, els nostres productors, els nostres molins particulars i cooperatius, ara com ara poc cohesionats i de vegades mirant-se de reüll. Jo no sé si l’ideal seria que tots s’integressin a la DO, ni si l’executiva de la DO ha fet prou per atraure-hi els qui no en formen part.

Sí que sé, però, que els necessitem a tots i que ells es necessiten els uns a l’altres i, si poguessin compartir estratègies de comercialització i producció, segur que tots hi sortirien guanyant i sumant esforços multiplicarien resultats. .