Una passejadeta pel Turó de la Seu Vella (VII)

El passat 11 de març tingué lloc la setena Passejadeta pel Turó de la Seu Vella amb motiu dels 50 anys de l’Associació Amics de la Seu Vella de Lleida. El tema triat era novament una mica estrany: “Lleons, serps i diamants”. La idea era fer un recorregut per l’exterior de la catedral i de la fortalesa per acabar novament fent l’acostumat beure a La Sibil·la.

La ruta començà a la Porta dels Apòstols. Aquesta magnífica portalada és tan interessant, que permet trobar referències a cadascuna de les rutes proposades. I, evidentment, entre els diversos animals delicadament esculpits que hi ha al capdamunt de les peanyes on descansaren les escultures apostòliques fins al segle XVIII, hi ha diverses aus, un bonic lleó, un simpàtic esquirol i una bonica escena de dos gossos amb la mirada atenta cap a l’espectador.

Tot passant per l’entrada oficial al monument, recordàrem l’esplèndida vieira que rememora que els pelegrins cap a Santiago poden segellar a la Seu la seva credencial.La propera parada fou sota el petit escut que presideix la porta del Castillo Principal, més coneguda de manera poc precisa com la porta del Pont Llevadís, ja que totes les portes de la fortalesa en tenien un, de pont. L’heràldica que Felip V hi col·locà l’any 1708 és força suggeridora del delicat moment que vivia, en plena guerra de Successió. En l’emblema veiem l’escut de Castella i Lleó envoltant les flors de lis borbòniques i la granada del regne meridional de la Península; és ben cridaner que falten les quatre barres d’Aragó.

Posava el que llavors tenia com a segur o era una declaració d’intencions del que passaria (i passà) si guanyava la guerra.El nombrós grup de poc més de quaranta persones s’arribà al porxo de ciment que cobreix el lloc on es resumeix la història del turó: muralla romana, muralla àrab, muralla cristiana i muralla de Ferran VII. Malauradament, el lloc està habitualment força brut i ens va permetre pensar en els porcs que de manera irrespectuosa embruten les interessants restes.D’allí, anàrem a tocar el culet del Lleó que presideix tranquil·lament des del 1825 la porta primera que dona accés al Castillo Principal, lo nostre Castell, que ara emmarca des de baix el flamant monument en memòria dels presoners que passaren per l’efímer camp de concentració dels soldats republicans, que en els primers anys posteriors a la Guerra Civil esperaven destí per “redimir” la seva fidelitat al govern legítim.És curiós el reducte de la Llengua de Serp, llarg i estret com la llengua de l’ofidi, però no acabat de manera bífida, sinó xata. Bastit sobre un paleocanal de gres, és a dir, sobre una allargassada formació de roca “arenisca”, permet copsar una espectacular vista de la ciutat i del riu mirant al sud: cap a ponent, del poc que queda del barri vell de Lleida i, en direcció contrària, l’espectacle sempre sorprenent del conjunt monumental del turó: castell del Rei, Seu Vella i fortalesa.

La passejada per aquest important element defensiu, que tancava la tenalla que protegia la porta de lo Castell pel sud, permet també gaudir de testimonis de pedres i d’altres elements trobats en excavacions arqueològiques pertanyents al barri noble, el de la Suda, que va desaparèixer per fer la ciutadella. La punta de Diamant tanca pel costat nord la tenalla, ja citada, que dissuadia qualsevol atacant de provar de guanyar la moderna fortificació. Els més de 15 metres d’alçada i el seu xamfrà, que fa honor a la pedra preciosa, fan d’aquest indret el més espectacular per copsar la potència de les muralles i baluards de lo nostre Castell.

Abans de passar la muralla urbana que baixa cap a Sant Martí, tinguérem un record per les dues campanes de plantacions d’arbres que va fer l’Associació a principis dels anys vuitanta. El sempre agradable passeig per dins del bosquet de Camp de Mart, o avui parc de Santa Cecília, amaga el deplorable estat de tot el conjunt de muralles que dominen la banda nord del tossal. La pujada pel túnel de Louvigni, amb les seves impactants solucions defensives, culminaren una ruta que tingué com a colofó final la vista simpàtica del cavaller que clava la llança a un agressiu lleó en la sempre atractiva porta dels Fillols.