L'aigua i el canvi climàtic

Des dels primers plans hidrològics de la conca de l’Ebre, les entitats ecologistes i socials ja ho manifestàvem en les nostres al·legacions recurrents, així com molts científics exposaven les conseqüències que portaria el canvi climàtic. Malgrat això, des de la CHE s’ha actuat sempre com un òrgan més polític que tècnic, fent de repartidora de l’aigua i satisfent les demandes per desorbitades que fossin i que ara passen factura. En els últims anys hem tingut una sèrie de temperatures més elevades d’ençà que tenim registres i una pluviometria molt irregular.

Malgrat les cimeres internacionals sobre el canvi climàtic i posseir una llei catalana en aquest àmbit, a més d’una d’espanyola i de directives, la Hidrogràfica de l’Ebre, com la resta d’administracions, ha anat repartint l’aigua de forma desplanificada, tenint com a base els registres d’aportacions molt a llarg termini i sense planificar el recurs per satisfer les demandes amb previsions i càlculs reals i no ficticis. I ara cauen totes les lamentacions, que no serveixen per res més que per constatar les conseqüències del fracàs i el col·lapse, per una manca de planificació objectiva i real, per contenir i ser més resilients davant dels canvis que ja ens afecten de debò, i ara, sí o sí, haurem d’actuar i rectificar la feina mal feta. I davant d’aquesta situació, la CHE, actuant com administració en el seu pla de sequera, i Afrucat, representant al sector empresarial, demanen el mateix: reduir els cabals ecològics, de per si actualment molt baixos per acabar d’escanyar el paper fonamental que exerceixen els rius. En l’actualitat, la demanda bruta mitjana per a ús agrícola a la Demarcació Hidrogràfica de l’Ebre és del 92% del total (8.141,33 hm³/any), corresponent a un regadiu concessional de 924.424 ha (el reg efectiu és de 780.000 ha), la qual cosa suposa un consum de 8.809 m³/ha, una demanda desmesurada en un clima mediterrani amb sequeres recurrents i davant els escenaris actuals de canvi climàtic. És urgent, per tant, planificar des d’un punt de vista global de conca i assegurar la preservació dels valors ecosistèmics que directament beneficien la mateixa conca, així com assegurar els cabals ecològics i la continuïtat fluvial, moltes vegades amenaçada pels usos hidroelèctrics de les centrals. Que serveixi d’exemple el canal de Seròs, que té concessió per sostreure del Segre a la Mitjana 60 m³/s i que durant 40?km fins a central de Seròs deixa el riu en un estat ambientalment insostenible. La construcció massiva de centrals eòliques i solars ha suposat l’augment d’energia disponible, sense afectar recursos essencials que puguem limitar com el sol i el vent, i justifica la parada de les centrals hidroelèctriques, que sí que afecten un recurs essencial finit com és l’aigua, per la qual cosa haurien de deixar de funcionar pel risc greu ambiental en extreure dels rius l’aigua que necessiten pel manteniment dels seus cursos naturals, ja previst en la normativa en ser concessions públiques.La conca del Segre és absolutament deficitària i és el clar exemple que la construcció de nous embassaments, com Rialb, no augmenta la garantia de disposar d’aigua, sinó tot el contrari, incrementa la demanda (Segarra-Garrigues), i amb això esgoten els recursos disponibles a major velocitat, posant en risc poder donar servei a regs històrics com el Canal Urgell. Encara que les dades disponibles al pla de conca asseguren una garantia volumètrica del 99%, aquestes dades són mitjanes, de manera que, davant de períodes de menors aportacions pluviomètriques com l’actual, no es disposa dels recursos previstos i es genera una situació de col·lapse com estem vivint en aquest moment als regs del Canal d’Urgell i Segarra-Garrigues. Fins ara s’ha compensat amb els anys humits i les aportacions nivals que han generat reserves als embassaments, però, en el context de canvi climàtic, els períodes secs tendeixen a anar en augment, així com la pèrdua de precipitacions i nevades, augmentant encara més el dèficit previst.

Malgrat aquesta situació alertada des del primer cicle de planificació per part dels col·lectius ecologistes i socials, pel Pla de Conca 2021-2027, continuen augmentant les hectàrees de regadiu (63.000 ha fins al 2027, 10.000 de les quals anirien pel Canal Segarra-Garrigues, ampliables a 230.000 ha després del 2027 a tota la conca).I ara què? Doncs caldrà planificar de veritat i no com fins ara, fent un ús previsor i responsable de les reserves d’aigua amb què podem comptar en els pitjors dels escenaris, cosa que vol dir que hauríem de repensar els conreus menys exigents i mediterranis per poder garantir en el futur el recurs que significa l’aigua, aturar nous regadius i reduir dotacions, adaptar-les a regs més eficients i reduir la ramaderia intensiva tant pel consum d’aigua com per l’efecte que té en la contaminació de les reserves estratègiques subterrànies fora d’ús per aigua de boca per la contaminació de nitrats.