La meva Simone Veil

Sempre m’han fascinat els ulls verds, probablement perquè la meva mare els hi tenia, i devien ser dels primers que vaig veure després de néixer i obrir els ulls. I perquè sempre recordes els ulls i les mirades de la mare, que, per a mi, fou sempre guia, model i far.

Potser per això la primera cosa que em vaig fixar la única vegada que em vaig creuar amb Simone Veil a París foren els seus ulls verds, i la imatge de bonhomia i pau que desprenia. Una bonhomia i una pau que, a part del color dels ulls, també compartia amb la meva mare.

Els Veil, Antoine i Simone, vivien en un bloc de pisos disposats en semicercle a la Place Vauban de París. La Place Vauban està just darrere de l’església de Sant Lluís dels Invàlids, i l’entrada, per a vianants i ciclistes, de l’immoble on vivien els Veil era per l’avinguda Breteuil.Fou un dia que la Sra. Veil sortia d’aquest edifici per la porta que dona a l’esmentada avinguda que me la vaig creuar, i vaig poder contemplar aquells ulls verds. Quan ara vaig a París faig estada en un pis del 7ème Arrondissement (7è districte) de París, on també vivia Simone Veil. Quan sortia a estirar les cames, passava molt sovint per aquell indret perquè m’agradava saludar l’estàtua de Louis Pasteur, una mica més amunt, i contemplar la cúpula dels Invàlids. I un dia l’atzar va fer que coincidíssim a la mateixa hora.Simone Veil era i és una personalitat i una persona molt estimada pels francesos. Nascuda Simone Jacob, d’origen jueu, però laica, i formada en el si d’una família de fondes conviccions i tradicions republicanes, ella i la seva família, que no anaven mai a la sinagoga, van patir en pròpia carn els horrors de l’Holocaust.

En aquella marxa cap als inferns va perdre el pare, el germà i la mare. Una mare amb la que havia fet tot el pelegrinatge de la ignomínia i de la crueltat nazis pels camps d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, Gleiwitz, Bobrek, Dora i Bergen-Belsen. El camp on la seva mare moriria víctima d’una epidèmia de tifus, només dos mesos abans de l’alliberament per part de soldats anglesos.A Auschwitz-Birkenau la van tractar com bestiar, li van treure tot el que tenia, i van decidir que a partir de llavors ja no es deia Simone Jacob sinó que passava a denominar-se Sarah 78651, i aquest número infame li van tatuar al braç, un tatuatge que la va acompanyar per sempre més.

Després de l’alliberament del camp encara va trigar dos mesos a arribar a l’hotel Lutetia de París, on acollien els jueus francesos supervivents de la Shoah. I allí una altra decepció, perquè els resistents eren tractats millor que els deportats, i aquest menyspreu també la va acompanyar sempre.Va intentar tornar a la vida, i se’n va sortir. Es va matricular a Dret i a Ciències Polítiques, es va casar, va formar una família, i, tal com havia promès a la seva mare i a altres deportats, complir amb el deure de memòria, el deure d’explicar a les noves generacions la realitat del mal, abans que no fos banalitzat. Perquè cal recordar que dels 78.000 jueus francesos deportats, només en van sobreviure 2.500...

Recentment he llegit un llibre seu esplèndid (Seul l’espoir apaise la douleur, ed. Flammarion, 2022), en el qual fa repàs de tot això, des de la seva posició de presidenta de la Fundació per a la Memòria de la Shoah. El deure de memòria fou el combat de la seva vida.Però també va tirar endavant, amb coratge i determinació, i com a ministra de Salut d’un govern de Jacques Chirac, sota la presidència de Valéry Giscard d’Estaing, la llei d’interrupció de l’embaràs, contra molts diputats del seu propi camp i per acabar, segons ella, amb la hipocresia que la seva interdicció representava.I també amb coratge i determinació fou la primera dona presidenta del Parlament Europeu, perquè ella va militar sempre per la causa europea, com a únic camí per a reconciliar els pobles i cada poble amb la seva pròpia història.

Si hagués d’expressar una sola paraula per a referir-me a Simone Veil parlaria de dignitat. La dignitat que va haver de tenir per a confrontar la voluntat d’humiliació als camps; la dignitat per a fer una carrera política no partidista al servei dels francesos i dels europeus. La dignitat de la mirada d’aquells ulls verds que un dia vaig tenir la sort de creuar-me a París i que em miressin. La dignitat d’una Antígona que hauria triomfat sobre Creó.