Dubtant del sentit comú (I)

“Hi ha gent tan plena de sentit comú, que no li queda el més petit racó per al sentit propi.” Miguel de Unamuno. Generalment, s’entén per “sentit comú” la facultat natural que tenen els éssers humans per jutjar rectament les coses que són “comunes” a la gran majoria dels membres d’una comunitat. Vist així, seria com una capacitat que tenen les persones per poder destriar (raonar) i prendre les decisions corresponents, les quals s’estimen lògiques i pragmàtiques en situacions quotidianes.

Se sol creure també que aquest “sentit” se sustenta en el coneixement adquirit a l’experiència, al llarg de la vida, mitjançant una comunitària intervenció activa de l’observació dels nostres entorns que ens proporcionaria una “guia” de comportaments i judicis perquè puguem enfocar-nos i enfrontar les vicissituds diàries mitjançant la presa de decisions aparentment assenyades i coherents.Doncs bé, estimats amics, si bé utilitzem el concepte permanentment, d’acord amb el nostre antull i conveniència, potser cal que avui l’analitzem filosòficament per tal d’exposar que allò que considerem “sentit” potser no té cap sentit, i el que anomenem “comú” és, en realitat, una ficció nostàlgica de temps en què la nostra societat no estava tan marcada per l’amor a l’atomització i la separació de l’individu del seu context social. Una bona manera de començar a tractar el problema del senus communis és preguntant-nos com sorgeix això. Com s’imposa amb tanta força aquesta sensació d’igualtat de pensament que representa la idea mateixa d’un sentit comú?És evident que allò comú actualment es refereix específicament a l’àmbit d’“es diu tal cosa” o “s’estila fer això de tal forma”, que s’instal·la socialment mitjançant l’aplanadora publicitària que representen els mitjans massius de comunicació tradicionals i el ventall de xarxes socials.

Així és com ens arriba “comú”: un bombardeig permanent i poc innocent d’intencionalitats que apunten a l’eliminació total de les diferències pròpies d’un pensament crític i a la construcció d’una existència que voluntàriament abandona la possibilitat de decidir-se “a partir de si” per ser dita i feta des de fora.Un exemple clar del que acabem d’afirmar es troba en la facilitat amb què s’instal·len la por i la paranoia a totes les societats. El procediment és força senzill: es dissemina una quantitat considerable de notícies sobre un potencial perill climàtic, de salut, de guerra, econòmic i/o social perquè ben aviat es converteixi en el tema indefugible de conversa circumstancial i quotidiana que ens mantingui (pre)ocupats permanentment. Quan finalitza la pandèmia, la guerra, la crisi econòmica, l’esclat social, no us preocupeu, sempre hi ha més contingut perquè ens tornem a estressar i entrar en pànic com a manera d’entreteniment social.

Tampoc no es preocupi tant si li pugen massa les pulsacions per aquesta angoixa proferida des de fora, ja que sempre estaran a mà els psicofàrmacs que ens calmin i ens indueixin ràpidament al son reparador, necessari perquè cada vegada exercitem menys aquest antic esport que solíem anomenar “pensar”.Com hauran pogut apreciar, estimats lectors, això d’“allò comú” té més a veure amb allò que junts consumim simultàniament i no tant amb allò que junts puguem acordar mitjançant el raonament i el diàleg. Presentat d’aquesta manera, “allò comú” en aquest cas es representa al monopoli de la “veritat” que es pensa des de fora del subjecte i que ens convenç que estem pensant “al mateix temps”, quan en realitat el que estem fent és repetir a l’uníson, com a lloros, allò que es presenta com a indiscutible i evident. Val a dir que en aquest marc de situació és bàsicament impossible la contraposició d’ideologies divergents, de discursos que sostinguin diferents enunciats de veritat i de conviccions que pretenguin ser antagòniques: a allò que apunta “el sentit comú” mediàtic postmodern és estrictament a la societat de Lo Uno, que s’apropia, infiltrant-se, de l’esperit democràtic per se, conquerint d’aquesta manera un poder que aniquila el que és realment plural i múltiple.

En unificar, globalitzar, englobar i eliminar qualsevol divergència, la lògica del “comú” cosifica el subjecte, el converteix en producte útil en els seus engranatges de la reproducció indefinida.