El meu Jaume Magre

Vaig començar a tractar Jaume Magre a finals de l’any 1979, quan ja era paer. No vaig ser alumne seu a l’Alliance Française, ni, malauradament, no vaig freqüentar les activitats que organitzava, especialment les exposicions a la Petite Galerie, on hauria pogut gaudir, entre els anys 1968 i 1976, del bo i millor de les arts visuals a Catalunya. Inaugurada amb una exposició d’Àngel Jové, per aquella sala també hi passarien Ton Sirera, Rosa Siré, Sílvia Gubern, Antoni Llena, Albert Coma Estadella, Joan Brossa, Guillem Viladot, Frederic Amat, Leandre Cristòfol i Lluís Trepat, entre molts altres que no puc esmentar per mor de l’espai, però que configuren una nòmina de primer nivell de l’art català dels seixanta i setanta del segle XX.

La Petite Galerie fou una mena d’oasi que es va poder donar a Lleida en aquella època, gràcies a l’aixopluc i el suport de l’Institut Français de Barcelona, i de qui en va ser el director, Pierre Deffontaines, que era amic de Jaume Magre i que hi va fer fins i tot una exposició dels seus propis dibuixos.L’Alliance Française i la Petite Galerie eren motors que impulsava Jaume Magre, però n’impulsava molts més. Casa seva, amb la complicitat i amabilitat constants de la Roser Ferran, la seva esposa, era lloc de trobada, refugi en temps de dificultats i font de noves idees i activitats.En una Lleida provinciana, desordenada, bruta, adormida i infeliç, Jaume Magre i Servet aportava frescor, vida, il·lusió i promeses de futur. Una frescor, vida, il·lusió i promeses de futur que eren possibles des de l’activitat constant i des de l’aplegament de voluntats que donaven empenta a la resistència cultural contra el franquisme.Però Jaume Magre també era pal de paller.

Des de la seva militància socialista, era capaç d’aglutinar persones que teníem altres maneres de veure les coses però que, si més no, coincidíem en els consensos bàsics: una lleidatanitat oberta i un catalanisme compromès. Des que el vaig conèixer, vaig tenir el goig de tenir moltes converses amb ell. Comentàvem l’actualitat política, tan engrescadora i positiva en aquells temps, i compartíem idees i ens embrancàvem en debats que, si més no, en el meu cas, em foren de gran utilitat i em deixaren marques per sempre.I en una d’aquelles converses ideàrem fer un homenatge a Humbert Torres, qui havia estat paer en cap entre el 1917 i el 1920, diputat a Corts i diputat del Parlament de Catalunya.

Fou un acte organitzat conjuntament per la Paeria i l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i les Balears, que va tenir la seva expressió pública el novembre del 1980, amb el descobriment d’una placa a la casa on va viure (que encara es pot veure als Porxos de Baix), un acte acadèmic al Saló de Plens del Palau de la Paeria (la primera vegada que hi vaig parlar), i la publicació d’un llibre que recollia la biografia de l’eminent conciutadà i els parlaments de l’acte acadèmic esmentat.A partir de llavors, la relació fou fluïda i constant, i sempre hi vaig estar més o menys en contacte, perquè de fet no he abandonat mai (encara que a alguns els hi agradi creure-ho) el contacte amb aquesta Ciutat.El cerverí Jaume Magre, que va patir exili, dirigí l’Alliance Française entre el 1955 i el 1980, i fou paer entre el 1979 i el 1991. Morí a Lleida el 18 de maig de 1999. Això vol dir que l’any que ve s’escaurà el 25è aniversari del seu traspàs.Lleida és una ciutat que potser no honora prou els seus millors fills, i Jaume Magre ho va ser.

Per això, crec que des de la societat civil s’hauria d’organitzar una sèrie d’activitats que el recordin i ens el recordin. Caldrà fer-ho des de la transversalitat més ampla possible, amb la voluntat d’aplegar testimonis i vivències i amb la perspectiva del record i del futur. I que s’hi afegeixi qui vulgui i, en primer lloc, és clar les nostres institucions (amb la Paeria al capdavant) i les nostres entitats. Perquè ho sabem fer, tal i com ja es va demostrar en l’homenatge a Rosa Fabregat.Cultura, cohesió social i catalanitat van ser les divises de Jaume Magre. Aquestes haurien de ser també les divises de l’homenatge ciutadà. M’hi presento voluntari.