El meu De Gaulle

Un dels missatges polítics que més m’ha impressionat al llarg de la meva vida ha estat l’Appel du 18 juin (crida del 18 de juny de 1940), que el General Charles de Gaulle va enviar a tots els francesos des de Londres, on havia fugit disconforme amb la capitulació que el mariscal Pétain estava a punt de signar amb l’ocupant alemany. El cos del missatge deia: “Alguns governants han pogut capitular, cedint al pànic, oblidant l’honor, lliurant el país a la servitud. Però malgrat tot, no hi ha res perdut!Res no està perdut, perquè aquesta guerra és una guerra mundial. En l’univers lliure, forces immenses encara no han cedit. Un dia aquestes forces aixafaran l’enemic. Cal que França, aquell dia, formi part de la victòria.

Llavors, retrobarà la seva llibertat i la seva grandesa. Aquest és el meu objectiu, el meu únic objectiu!Vet aquí per què convido tots els francesos, allà on siguin, a unir-se’m en l’acció, en el sacrifici i en l’esperança.La nostra pàtria està en perill de mort. Lluitem tots per a salvar-la! Visca França!”He escrit abans un missatge polític, però potser seria més just dir un missatge patriòtic. Era un missatge d’esperança contra tota evidència; un missatge d’acció contra qualsevol forma de col·laboració, i un missatge de sacrifici contra qualsevol banalitat i defecció.Per a mi, la figura i el missatge de De Gaulle era un far en l’obscuritat durant la meva adolescència, perquè també creia que contra el franquisme calia acció, sacrifici i esperança. Però no vàrem tenir mai un militar aglutinador de somnis de llibertat, sinó ben al contrari.Quan De Gaulle va morir l’any 1970, jo era molt jove, i no el vaig conèixer, per això em vaig quedar molt impactat quan en un despatx a la seu central de la companyia farmacèutica on treballava algú em va presentar el senyor Yves de Gaulle. El general va tenir tres fills: Anne, afectada d’una trisomia 21 i a qui De Gaulle va dispensar sempre una atenció particular; Élisabeth, que es va casar amb el general Alain de Boissieu, membre del gabinet militar de De Gaulle a Londres, i Philippe, nascut el 1921 i encara viu, que fou almirall i senador.Philippe de Gaulle i Henriette de Montalembert van tenir quatre fills, tots homes: Charles, Yves, Jean i Pierre.En una ciutat com París, és complicat que t’acabis trobant un De Gaulle, però aquest fou el cas el 2007. Yves de Gaulle tenia un recorregut acadèmic sòlid (i molt francès): llicenciat en Ciències Econòmiques; diplomat a l’Institut d’Estudis Polítics de París i membre de la promoció André Malraux de l’Escola Nacional de l’Administració. Va començar la seva carrera professional al sector públic (administrador civil a la direcció del Tresor, secretari general de la Comissió de privatitzacions i conseller al Tribunal de Comptes) i la va continuar al sector privat (KPMG, gabinets d’assessorament, delegat de l’empresa Assurances Générales de France a Espanya, Euler, secretari general del grup Suez i a la Compagnie Nationale du Rhône).

No sé com el vaig acabar trobant en una reunió a la seu central de Sanofi-Aventis a l’avinguda de França de París. Jo treballava allí, a la direcció que s’ocupava de la sostenibilitat en qualitat de director per ínterim per a tot el món. Suposo que algú va creure que atès que ell havia viscut uns anys a Espanya i que jo feia poc que havia arribat a París, podia ser un gest simpàtic que ens presentessin.Ni ell venia a una reunió sobre temes de sostenibilitat ni jo havia d’assistir a una reunió sobre finances i béns patrimonials. De manera que després d’una breu presentació i d’intercanviar algunes fórmules de cortesia i d’evocar les nostres experiències creuades, cadascú va anar a la reunió que li pertocava.Recordo que era alt, com a bon De Gaulle, que feia sensació d’autoritat, que era amable sense excessos i que tenia aquella condescendència tan particular que tenen els parisencs per als estrangers tot just arribats a la ciutat de la llum i de l’amor.

Sigui com sigui, sempre recordaré que vaig saludar un De Gaulle, algú que es va asseure als genolls del general, i que, amb 19 anys, va passar amb ell les seves darreres vacances d’estiu a la Boisserie, la propietat familiar a Colombey-les-Deux-Églises.D’aquestes vacances d’estiu en va sortir un llibre, Un autre regard sur mon grand-père Charles de Gaulle (Plon, 2016). El llegiré.