Què hi ha al mig del món?

De vegades llegeixes un llibre que és molt més que un relat, que una història, que unes vivències deliciosament descrites i, mentre ho fas, comproves que tens entre mans un petit atles sentimental que et porta directament a una terra, a la seua aigua, als seus pobles, a la seua gent i al seu paisatge. Que et trasllada a una casa –que és molt més que un habitacle–, a una família i a una manera de fer que, imbuïda per tot això, és retratada com una part més de l’indret. El lloc i la gent com una sola cosa.

De vegades obres un llibre i és com si et miressis en un espill de tant com aquelles pàgines semblen parlar de tu, del teu món i de les teues mateixes vivències, de cosmos –el teu i el de qui escriu– que, presoners d’un univers de canvis esbojarrats producte del capitalisme més salvatge, es desdibuixa. Quan et sents així llegint aquest llibre només et queda que voler formar part dels combois entre pelinxos que proposa l’autora quan crida espelinxats de la terra, uniu-vos..., unim-nos! I a més passa que el volcà sentimental que has clissat en començar a llegir, t’és explicat en una llengua que et resulta germana perquè és una variant dialectal del català que es parla en una terra veïna, i que et transporta al teu propi atles de la memòria donada la poca distància entre el sentiment i la paraula que l’expressa. De vegades, en aquest mateix llibre hi trobes poesia en estat pur, sense rimes ni mètriques convencionals, però curulla d’imatges belles que evoquen a les petites efímeres d’existència breu –lo que no està fet per durar, resulta ser lo més antic–; parlen d’un mar i d’un cel que, quan comença el dia, encara dormen junts; i frases que desvelen que l’atzar, com també deia Radio Futura –en el caos no hay error–, fa sempre les coses bé.Lo mig del món de la Roser Vernet, que diu que va nàixer l’any de la pedregada, és un llibre que conté tot això.

Que conté l’essència d’una comarca –Lo Priorat–, fent-ne una defensa activa i emotiva, per tant, altament política. Que recull el desfici per la vida, per la terra i pels combois –sempre culturals, per tant, insisteixo, polítics– i que, per aquest motiu, reuneixen al llarg d’una taula, sempre plena de fato i de persones, tots el qui s’hi volen sumar per, precisament, concentrar energies i idees. Aquest és un llibre que ens mostra, sense paternalismes de guia turístic, els camins que hem de seguir perquè, realment, en siguin de camins.

Parla de la lluita d’una gent per l’aigua furtada en una comarca que, com sol passar amb les comarques “perifèriques” d’aquest petit país, tan sols és utilitzada com terra de límits en el sentit històric més pejoratiu; ens parla d’un patrimoni magnífic i també de la memòria com a tresor i llast al mateix temps. Lo mig del món és un llibre sincer perquè la Roser ens inventaria el que l’ha fet com és: un pare amb somnis de grandesa que s’estimbà com la reina mora de Siurana; una mare forta que va parir cinc fills i que s’empassà orgull i grandiositats per espigolar engrunes on calgués; una àvia que es va suïcidar i que quan encara no sabia que s’havia matat, ja sabia que no havia estat feliç; un exili, el seu propi exili, i un retorn a un lloc que ja no és el mateix i que té clara consciència que ella, l’escriptora, tampoc és la mateixa de quan va marxar; la soledat i la solitud i tantes altres quimeres reals, presents i passades.. Un llibre franc perquè declara, de principi a fi, que l’educació és sempre sentimental i que ens fa, o no, exigents i fa també que el nostre desfici sigui gairebé existencial: lo desfici del ser.

I aquí i ara, tot i que podria, no parlo de voler ser a tot arreu i alhora, de la ubiqüitat com anhel impossible, que de primer desitges i després respires alleugerida de no haver-lo aconseguit. Parlo del desfici de ser de la mena de manera que volem ser. I de les menes de maneres que podem ser.

I de les menes de manera de ser que fem veure que som. I de com les unes i les altres, en els replecs on s’amaguen totes les contradiccions sempre en perpetu conflicte, fan la mena de manera de ser que som. Mai del tot acabada.

Mai del tot estable. Finalment, les reflexions de la Roser Vernet, que és gent, són sobre quins vincles té i vol tenir amb la terra que habita i transita, que és lo seu Priorat. Un lloc on plou poc.

Un lloc que es busca i es reivindica. Un lloc que vol gent que hi retorni perquè ara la fil·loxera no és el mal a abatre sinó que ho són els models insostenibles i irrespectuosos. Un lloc que existeix i encisa i que per a ella és lo mig del món.