Posar la gent gran al centre

El culte a la joventut i als factors que hi estan estretament vinculats és un aspecte central a les nostres societats occidentals. Sembla que tot –sobretot des del punt de vista del consumisme– estigui enfocat a la joia de viure en la plenitud física, de tenir cossos modelats per l’esport i l’activitat física, i a viure de forma trepidant al ritme que marquen les noves tecnologies, les xarxes socials i la intel·ligència artificial. Ser jove és fantàstic i que els joves tinguin una part important del protagonisme del nostre present, també. Ara bé, correm el risc, de tan inclinar-nos cap a aquesta fascinació per l’eterna joventut, de caure en un oblit o –pitjor encara– en un arraconament de la nostra gent gran.Potser alguns d’aquests que només donen importància a la joventut haurien de fer una reflexió molt bàsica: aquells que ara són grans havien estat joves abans que ells i, el dia de demà, quan altres els agafin el relleu d’aquesta idealitzada joventut, els ancians seran ells. És un error massa comú en els nostres dies donar l’esquena a aquells que ens han precedit i que, ni que només sigui per l’experiència acumulada i per tot el que han fet perquè nosaltres estiguem aquí, mereixen no només ser tinguts en consideració, sinó ocupar un lloc central de la nostra vida diària.L’increment de l’esperança de vida fruit dels avenços mèdics i dels hàbits més saludables, juntament amb el fet que cada vegada la natalitat és més baixa, fan que la piràmide poblacional ja faci anys que està canviant i que cada vegada el col·lectiu de la gent gran sigui més nombrós. Això, a banda dels reptes indiscutibles que suposa a tots nivells, des de la sostenibilitat del sistema de pensions, passant per la necessitat de replantejar o no l’edat de jubilació, de les tensions per al sistema sanitari o per l’oferta de places en residències per a gent gran, n’hi ha un altre de més gran encara: definir quin és el paper que volem donar a la nostra gent gran.Avui que celebrem el Dia Internacional de la Gent Gran, instituït el 1990 per l’Assemblea General de les Nacions Unides, és pertinent que ens aturem uns minuts a fer aquesta reflexió. Si l’esperança de vida creixent és un èxit de la Humanitat, no és acceptable que fer-se gran vagi massa vegades de la mà de viure en condicions de vida poc dignes, sense gairebé cap protagonisme social i tenint la sensació de ser una nosa per als altres. Cal reivindicar la gent gran, reconèixer-los i agrair-los tot el que han fet al llarg de la seva vida i no només garantir-los que els anys que els quedin viuran dignament i ben atesos per l’estat del benestar, sinó que la societat, de forma activa, els vol continuar considerant protagonistes centrals de la vida col·lectiva.No és necessari esmentar aquí la veneració i el respecte que en altres cultures es té pels ancians perquè, no fa tants anys, era la mateixa que sentíem d’una manera generalitzada també aquí. Com hem passat d’escoltar la saviesa dels relats del padrí a la vora del foc, d’aprendre dels ensenyaments de la seva experiència, a veure ara en molts casos la gent gran com un destorb? La societat de les presses, de la immediatesa i del consum necessita un punt de pausa, un punt de reflexió, un punt de tornar a gaudir de les coses que no es compren ni a les grans superfícies ni a través de la venda on-line. Hem de ser capaços –i els responsables polítics tenim una gran responsabilitat– de generar espais intergeneracionals en què els padrins i els nens interactuïn; mecanismes que permetin escoltar l’opinió dels ancians i que fomentin la seva participació en els afers col·lectius. Posar-los, en definitiva, al centre. Acabo recordant una història que m’explicaven de petita i que és una petita lliçó. Un home, cansat de veure com el seu pare, ja vell, trencava plats contínuament perquè li tremolava el pols i li queien a terra, li’n va donar un de fusta. Al cap d’una estona, va veure com el seu xiquet feia alguna cosa amb un tronc i un ganivet. “Què fas?”, li va preguntar. “Un plat de fusta per quan tu siguis vell”.