La continuïtat del règim parlamentari

L’acte de jurament de la princesa d’Astúries davant les Corts Generals és un fet rellevant que dona compliment a l’article 61 de la Constitució. Aquesta estableix que la princesa hereva, en aconseguir la majoria d’edat, “prestarà el mateix jurament i el de fidelitat al rei” per tal d’“exercir fidelment les seves funcions, guardar i fer guardar la Constitució i les lleis i respectar els drets dels ciutadans i de les comunitats autònomes”. D’aquesta manera, aquest acte fa palesos la naturalesa parlamentària de la monarquia i el sotmetiment d’aquesta a la Constitució, la norma que garanteix la convivència democràtica i conforma Espanya com un estat social i democràtic de dret. I quelcom també força transcendent: la garantia de la continuïtat del règim parlamentari a través de la successió en la figura del cap d’estat.Moltes vegades, en les sanes discussions sobre la monarquia a casa nostra, especialment entre els que ens considerem d’esquerres, ens centrem en el caràcter hereditari de la corona (un extrem, per cert, oblidat quan seguim amb fervor els actes, funerals i coronacions d’altres monarquies europees en països també plenament democràtics), però obviem que la forma política de l’Estat espanyol és la monarquia parlamentària. El cognom és substancial, perquè moltes de les democràcies contemporànies realment existents adopten la forma del règim parlamentari. La democràcia representativa es conforma aquí parlamentàriament. Com diria Hegel, “la llibertat es realitza a Espanya en la figura de la monarquia parlamentària”. La nostra monarquia és de naturalesa parlamentària i, per això, la princesa hereva presta el seu jurament davant les Corts Generals, que representen el poble, en qui resideix la sobirania nacional i del qual emanen els poders de l’Estat, segons l’article 1 de la Constitució. Per tant, la successió en la figura del cap d’estat, institució que, com la resta, insisteixo, emana del poble, adquireix un sentit fort per al cos polític, perquè dona continuïtat i permanència al règim parlamentari i, per tant, democràtic, d’Espanya. Si el rei o la reina són “símbol de la seva unitat i permanència”, segons l’article 56, d’acord amb les funcions atribuïdes expressament per la Constitució i les lleis, ho són en la seva forma parlamentària. Així, Espanya té passat, present i futur democràtic.Per això, sent conscient de la diversitat d’opinions al respecte, penso que és possible una defensa democràtica de la monarquia des de l’esquerra política, més enllà d’altres consideracions històriques, de conveniència política o d’un alt sentit institucional com a forma de consens i retrobament plural i unitari del conjunt de la nació. Nosaltres, els parlamentaris, passem, però les institucions romanen. En aquest sentit, sento un pregon respecte davant quelcom que em transcendeix: la representació del poble, en un estat democràtic que, en l’expressió de la voluntat popular, hem de preservar amb totes les millores necessàries, d’acord amb una Constitució que, a través dels poders públics, té per missió garantir la convivència democràtica, propugnar com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític, promoure el progrés social i econòmic i reconèixer els drets polítics i humans i les llibertats públiques de la ciutadania així com de les comunitats autònomes. Aquesta és la mateixa Constitució a la qual se sotmet la princesa hereva.