En nom de la dignitat

Quan una persona ens deixa, és inevitable que ens envaeixi un sentiment d’impotència i de tristesa, però ens quedem especialment tocades quan qui se’n va ha estat un referent. Aquest és el cas del Joan Escolar, una persona exemplar, extraordinària, que va dedicar tota la seva existència a dignificar aquelles persones amb discapacitat intel·lectual, a treballar per desestigmatitzar-les, a pensar en la seva inclusió social quan el món que l’envoltava estava als antípodes. La petjada que ha deixat en les entitats on sempre es va bolcar és i serà inesborrable, perquè, com no podia ser d’altra manera, la tasca que desenvolupava sempre serà amb un somriure als llavis, sempre de bon humor. Ben segur, que era conscient que la seva labor era tan estratègicament important i complexa, que només es podia desenvolupar des de la bonhomia, des d’un tarannà que només pensava a sumar, sumar persones, sumar entitats, sumar administracions, sumar.. sempre sumar. M’hauria agradat conèixer-lo més, compartir les seves inquietuds –no em puc treure del cap aquell somriure que sempre tenia a punt, com el més feliç dels infants– i aprendre tot d’ell, aprendre de la seva bondat, de la seva perseverança, aprendre del qui sap que tot es pot canviar, que a tothom pots ajudar, que només t’ho has de proposar.El Joan ens ha ensenyat el camí a seguir, ja són moltes les persones que s’han posat a remar en la seva mateixa direcció per viure en un món més just, més solidari, més inclusiu, en un món on totes i tots som iguals, en un món on tothom, sigui com sigui, visqui amb dignitat, la dignitat que ell va proporcionar a les persones amb discapacitat intel·lectual.Des d’aquestes línies una abraçada d’escalf i de condol a la família, als amics i a les persones més properes; però també a la família d’Aspros i d’Allem i a totes les entitats que va formar-ne part. Que la terra et sigui lleu!