Aquesta guerra no ha començat ara

Una setmana després del brutal atac de Hamàs, l’exitós historiador Yuval Noah Harari va publicar a El País (i potser en altres diaris) un commovedor article evocant aquells fets. Yuval Noah escriu sota un doble impacte. D’una banda, mai els jueus –la població civil– havien sofert una agressió semblant a Israel. De l’altra, entre els assassinats hi havia una família amiga d’uns amics de l’autor, per tant, uns coneguts propers. Una família habitant d’un kibutz, que lluny de l’actitud arrogant i sovint violenta que fan anar molts colons jueus, s’esforçava a crear espais de convivència amb els veïns palestins de Gaza. S’entén, doncs, l’ànim de l’autor en tan desgraciada circumstància. Tanmateix, no s’entén tant que en tot l’article no es fes cap referència als palestins morts aquella darrera setmana a causa dels indiscriminats bombardeigs de l’exèrcit israelià, ni tampoc a les agressions, sovint mortals, que d’un temps cap aquí han anat en augment a Cisjordània per part dels colons jueus i del mateix exèrcit, ni a cap altre episodi d’una guerra que ja fa unes quantes dècades que dura. Potser sorprèn més perquè Yuval Noah no és un exaltat sionista, tot el contrari, no fa gaire temps (però abans de l’atac de Hamàs) va anunciar que de continuar la deriva autoritària de l’actual govern de Netanyahu es plantejava, per primera vegada, deia, abandonar l’Estat israelià. Unes setmanes més tard, el també historiador i antic polític laborista jueu, Shlomo Ben-Ami, publicava ara a La Vanguardia (i potser en altres diaris) un article força interessant sobre l’actual conflicte. Tot i que no s’estava de criticar durament l’actual govern, també pecava d’una certa amnèsia, de manera que els jueus apareixien, sobretot per obra i gràcia de Hamàs, com les víctimes principals del conflicte. Des de la seva creació per l’ONU el 1947, l’Estat israelià ha aprofitat les diferents guerres, sovint facilitades per la mala política dels Estats àrabs i ara mateix per una organització que diu defensar la causa palestina, per expandir-se territorialment, per expulsar violentament milers de palestins cap als països veïns i ocupar, dins les pròpies fronteres, propietats dels palestins, que s’han vist convertits en ciutadans de segona categoria. No és difícil, doncs, qualificar Israel de ser un Estat colonial. Un Estat colonial, tanmateix, prou diferent en els seus orígens i naturalesa del colonialisme practicat per les potències europees fins als anys seixanta del segle XX. Conseqüentment, la lluita d’alliberament o la solució del problema –si n’hi ha– haurà de ser també diferent.Mentrestant, el món contempla impotentment esglaiat les matances que s’estan perpetrant a Gaza i Cisjordània. Independentment dels mites que ha sostingut la seva identitat –quin estat o nació no els té?–, el poble jueu és un dels més antics que ara mateix habiten la Terra. També un dels més tenaçment perseguits. Per això mateix, sorprèn més que ara li costi tant adonar-se del sofriment que pot estar causant a altres pobles que s’ho mereixen tan poc com ells mateixos.