Sobre l’autoestima i altres tòpics socials

L’activista cultural i mecenes Antoni Gelonch ha escrit sobre alguns dels defectes que, segons ell, desllueixen la societat lleidatana, fins al punt que ha decidit posar negre sobre blanc a l’espai d’opinió d’aquest diari. Hem de reconèixer per endavant que l’autor ha contribuït de forma generosa a algunes de les iniciatives culturals més exitoses de l’any 2023 a la ciutat de Lleida. No obstant, ser un mecenes, un activista, un col·leccionista d’art i un prolífic escriptor no dona, ni treu, la raó a l’hora de qualificar una realitat cultural de Lleida que l’Antoni Gelonch ha vist des de la distància. Atribuir a les societats vicis o virtuts de les persones individuals acostuma a ser un error. És cert, però, que sovint parlem del caràcter, del sentiment o dels vicis de les societats, però si volem fer una anàlisi mínimament rigorosa sobre la societat lleidatana seria millor identificar els col·lectius que comparteixen afinitats i analitzar-los per separat, tenint en compte quins d’aquests grups humans tenen més o menys influència dins de les estructures de poder de la societat en qüestió.Anem a les crítiques de l’Antoni Gelonch:Manca de classe dirigent: Lleida era una societat agrària i pobre abans de la guerra civil, però amb una classe dirigent rica i innovadora, que va quedar escapçada, sense gairebé població i sense dirigents, a conseqüència dels anys de procés revolucionari, front de guerra i de la brutal repressió franquista.Va necessitar quaranta anys per recuperar una classe dirigent que va impulsar projectes com l’Aliança Francesa, l’escola Espiga, les escoles Alba, l’escola Sant Jordi, el Club Tennis Lleida, l’Ateneu Popular de Ponent, els estudis universitaris, el diari SEGRE i tantes altres iniciatives que van servir per redefinir, en contra del leridanismo dominant, una nova Lleida catalana i sensible a la realitat cultural, lingüística i social del país que començava a sortir de la misèria del franquisme.Seria injust no reconèixer les aportacions dels Jaume Magre (i Roser Ferran), Francesc Porta, Maria Rúbies, Isabel Arqué, Manel Lladonosa, Víctor Siurana i tants altres que van posar les bases d’aquesta Lleida actual, més viva i activa. I, per damunt de tots, aquells que van ser capaços de creure en el projecte de l’Estudi General primer i de la Universitat de Lleida després.Manca de generositat: caldrà esperar al següent article per endevinar la intenció de la seva crítica. Només recordarem que el seu propi cas és demostració del contrari que afirma. Igual que les donacions a l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida; les aportacions per a la creació de càtedres universitàries, per a l’impuls d’activitats d’innovació, de recerca o de docència. Manca (i ho afirmo en contra de l’opinió de Jaume Magre, que defensava l’educació com a eina de formació d’artistes i de públics) un gran esdeveniment a l’estil del Temporada Alta de Girona –el que més s’apropa és FiraTàrrega– i això ens porta a l’última qüestió:Manca d’autoestima: com que els arguments s’han de sostenir amb dades, hem de dir que el Temporada Alta va declarar el 2022 un pressupost de més de tres milions, dels quals gairebé un milió i mig s’aconsegueixen mitjançant les taquilles i els espònsors, l’ajuntament de Girona aporta 450.000 euros i la resta d’institucions públiques afegeixen 250.000 (el ministeri de Cultura), 265.000 (la Diputació de Girona) i 750.000 la Generalitat de Catalunya! Només a tall de comparació, tinguem en compte que el pressupost total de FiraTàrrega és de 681.000 euros, dels quals la Generalitat n’aporta 300.000, la Diputació 141.500, el ministeri 86.000 i l’ajuntament 146.300. Amb un pressupost de tal magnitud, el Temporada Alta pot dedicar més de mig milió d’euros a “premsa i comunicació”, fet que ajuda, sense cap mena de dubte, a millorar i estendre l’autoestima entre els gironins.Només vull afegir una última dada del pressupost de la Paeria de Lleida de l’any 2022: la regidoria de Cultura (que incloïa Transició Ecològica) va disposar de sis milions d’euros, dels quals quatre van ser per a parcs i jardins, de tal forma que en realitat per a projectes culturals tot just quedaven dos milions. Un esdeveniment tan important com l’Animac no arriba als 300.000 euros de pressupost i la partida més grossa de la regidoria se l’emporten les festes i tradicions amb prop d’un milió. És a dir, sense diners costa molt impulsar activitats valuoses de les que contribueixen a aquesta suposada autoestima col·lectiva i per això són benvingudes les iniciatives com la Fira de Titelles (amb un suport públic minvant), el Sant Miquel de les Lletres (amb una generosa aportació del ministeri de Cultura), el Segre de Negre (gairebé sense subvencions) o el JazzTardor (amb modestíssimes aportacions públiques), que totes juntes ajuden a fer una ciutat més rica i culta.Calen més diners, més mecenes, més fundacions privades, més individus compromesos i actius, més ciutadans cultes i responsables. En fi, caldrà seguir treballant, però dir que no s’ha fet res en quaranta anys de democràcia, a més de la feina heroica duta a terme en la dictadura, seria molt injust i un insult a les persones i les institucions que s’han deixat la pell per Lleida al llarg de tot aquest temps.