El raïm de la ira

Sota aquest títol va celebrar-se recentment un cinefòrum a l’ETSEA Forestal i Veterinària de Lleida per commemorar el Dia Mundial del Sòl. S’hi va projectar la pel·lícula homònima del director John Ford, protagonitzada per un jove Henry Fonda i una ja veterana Jane Darwell, que s’enduria dos Oscar el 1940. La pel·lícula està inspirada en una novel·la de John Steinbeck del mateix títol, amb què va guanyar el premi Pulitzer aquell mateix any. Una novel·la provocadora i transgressora que no va deixar indiferent a ningú, especialment a la societat nord-americana, que no en surt gaire ben parada pel tracte dispensat a cinc milions de desplaçats dins del seu propi país fruit d’una catàstrofe climàtica que va patir els Estats Units durant la dècada dels anys trenta del segle passat.Per primer cop, Steinbeck posa negre sobre blanc als efectes devastadors que provocà una sequera de proporcions apocalíptiques a la zona de les grans planúries nord-americanes. Una franja d’uns 400.000 km² d’on es van veure expulsats entre tres i cinc milions de petits pagesos del seu hàbitat de feia dècades. Ara, el seu principal objectiu depèn d’arribar com sigui a la nova terra promesa: la rica, verda i fèrtil Califòrnia, curulla de ceps plens de raïm, presseguers i tarongers, àvida de mà d’obra per recollir tanta producció com generava. Al desastre d’aquesta sequera històrica que va durar prop d’una dècada i que deixà estats sencers amb tempestes de pols durant mesos –coneguda com la Dust Bowl–, calia afegir els efectes de la Gran Depressió econòmica mundial que va succeir a la crisi del 1929 i a una creixent mecanització del camp que va fer innecessària gran part de la mà d’obra que s’emprava mentre la força animal era imprescindible per al conreu de la terra.Aquesta allau d’immigrants cap a Califòrnia, anomenats de manera despectiva “okis” per provenir gran part d’ells de l’estat d’Oklahoma, va patir les conseqüències del rebuig, el menyspreu i la indiferència dels seus propis conciutadans. Els okis, com els de la família Joad que protagonitzen la novel·la i la pel·lícula, eren rebuts com a persones de tercera i les condicions en les quals vivien en campaments improvisats prop d’un riu o als afores de les ciutats no eren millors que la dels esclaus negres d’anys enrere o la dels indis a qui havien foragitat de mala manera de les seves terres d’origen fins a pràcticament haver-los exterminat i comminat a viure en reserves. Ells eren blancs, catòlics, d’ascendència europea, com els mateixos que vivien a Califòrnia i que els amenaçaven, els perseguien i els extorquien amb sous de misèria.Steinbeck va ser acusat de comunista per denunciar les injustícies de la societat nord-americana i fer veure als seus conciutadans el tracte miserable que es donava als refugiats okis obligats a emigrar a la recerca d’una vida millor. Tanmateix, el mateix autor també evidencia alguna guspira d’esperança, com les mesures a les quals es va veure abocat el president Franklin D. Roosevelt amb la creació dels Weedpatch Camps per atendre els emigrants en millors condicions o la fundació del Soil Erosion Service, un ens encaminat a protegir terres i cultius dels efectes de catàstrofes climàtiques i ecològiques com la del Dust Bowl.La pel·lícula, no obstant, se centra en els aspectes més vinculats a la solidaritat i fraternitat entre els desplaçats, deixant una mica de banda les duríssimes crítiques a la societat nord-americana que denuncia Steinbeck. De fet, el final de la novel·la no té res a veure amb la del film, que oblida el motiu que dona nom al títol: aquells carrassos de raïm ufanosos que es fan malbé en els mateixos ceps. Els emigrants es moren de gana i no poden menjar-se’ls, ja que, a l’altre costat de la tanca, els petits productors, escopeta en mà, defensen les seves propietats d’aquests intrusos famolencs. Alhora, els pagesos decideixen no recollir el raïm, ja que els preus de misèria que els paguen les grans corporacions no els suposen cap benefici. En definitiva, són raïms que no es cullen, raïms plens de la ira dels uns i dels altres. D’això en fa prop d’un segle, però tot ens porta a problemes i situacions ben actuals que ens toquen de ben a prop, no troben?