Em declaro culpable

De segur que els Reis d’Orient deuen haver portat el primer mòbil a molts adolescents o fins i tot preadolescents aquestes festes. Socialment, hem normalitzat que quan un nen o nena comença l’institut ja és un bon moment per a tenir el seu primer mòbil d’ús personal i, de fet, n’hi ha que el tenen molt abans. Per treure pressió a les famílies que decideixen que als seus fills o filles no els cal un smartphone tan aviat, a diferents ciutats del país s’estan creant grups de pares i mares per a Una Adolescència Lliure de Mòbils amb l’objectiu d’allargar al màxim la compra del primer mòbil intel·ligent als menors de setze anys.

A Tàrrega se n’ha creat un, i durant aquestes festes han aprofitat un aparador del centre de la ciutat per posar missatges com que “un 60% dels adolescents no tenen normes a casa per a l’ús de dispositius TIC” o que un “45,4% dels adolescents admet que sovint passa més temps fent servir internet que amb els amics”. No podem girar l’esquena a aquestes tecnologies. Sabem que el futur dels nostres fills estarà marcat, molt probablement, pel seu ús i si volem que les utilitzin bé, hauran de tenir-hi accés, sempre que siguin prou madurs. D’aquesta manera els podem donar l’educació necessària per ser crítics i que puguin entendre quins interessos hi ha a darrere.

Hi ha un problema, però. Tenim prou coneixements per fer aquesta educació mediàtica? És una tasca que hauria de ser compartida entre famílies i escoles. Als centres educatius no hi ha cap assignatura destinada exclusivament a aquest àmbit, i la majoria dels pares tampoc tenim prou coneixements per acompanyar els nostres fills i filles a l’hora de descobrir quines xarxes són les més adequades, apps, controls parentals, eines d’IA... i el més important, com i quan s’han de fer servir. De fet, els pares i les mares hauríem de ser els primers a donar exemple i no estar enganxats al mòbil a tota hora, encara que sigui per feina. A nosaltres ningú ens ha ensenyat a tenir espais lliures de tecnologia per cuidar les relacions familiars, ni a posar horaris lliures de pantalles durant els àpats o unes hores abans d’anar a dormir, per exemple… Els pares, per norma general, tampoc utilitzem adequadament les pantalles, i jo em declaro culpable.