Impostora!

Primer de febrer. Si vostè ha arribat fins aquí, ja li dono les gràcies, perquè en endavant, si vostè vol i és tan amable, ens trobarem cada setmana.Tot comença, Jesús-Maria-Josep!, el dia en què la directora Sàez et diu si vols fer un article d’opinió setmanal. Hola? És a mi? Un article? Setmanal? Opinió? On va a parar! No! Ens hem tornat boges, directora? Però després penses en les tantíssimes vegades que has dit que no, com a dona, com a treballadora, com a mare, com a filla, en nom de la prudència, del pudor i d’aquella sensació íntima i intensa de sentir-te impostora cada cop que et proposen fer un pas endavant i sortir de la teva zona de confort. I, vist així, recules, agafes aire i t’apoderes (no penso escriure *empoderar fins que no sigui normatiu, aviso!) i dius va sí, provem-ho. No vindrà d’una rossa al circuit.I aquí estic, davant seu, sentint la vergonya necessària que ha de sentir tota impostora que sap del cert que hi ha munts de persones més hàbils, més interessants, més profundes i més brillants per escriure aquests 2.300 caràcters amb espais.Aviso que usaré el vostè. Perquè és bonic, no és ranci, i és una manera de mostrar respecte en aquests temps de massa *siroll, com diem a la Segarra. Parlaré d’homes i de dones, de mossos i mosses, de jugadors i jugadores. I sempre que pugui quantificaré, perquè m’agrada comprovar si, en realitat, som tan iguals en nombre, en proporció i en intenció. Al final de tot plegat, ens quedarà el somriure que espero saber-li robar, entre línia i línia. Que no està el pati per més drames, oi? I des del primer dia, demano perdó. Perquè algun dia patinaré i m’enfangaré. Algun dia esquitxaré, sense voler i sense maldat, ho juro pel Santíssim Misteri de Cervera. Perquè és impossible, i poc recomanable, clavar-la sempre i ser la més llesta de la classe, la més bona de la colla i la més rica del cementiri.He intentat que la nostra primera connexió sigui una petita declaració de respecte i de principis. Tingui vostè paciència, que ens acabarem estimant. Alguns recordaran el primer de febrer perquè a Espanya s’instaurava la Dictablanda l’any 1930, quan el rei ordenava el retorn al règim constitucional previ al 23 (qui ens ha vist i qui ens veu!). Jo també el recordaré sempre. El rei no, no. La data! Tot i que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.