Els pilars de la Terra
Museu cal Pauet. Les Borges Blanques
La memòria mai no es rendeix i no vol que oblidem els vells contraforts de la nostra història més propera. La comoditat de l’oblit ha jubilat uns protagonistes de la transició del carro de trabuc al tractor amb aire condicionat, padrins i padrines dels pobles de Ponent, gent del camp, més pagesos que la terra, els indispensables puntals que conformen el nostre patrimoni estructural. Per aquest motiu, he pres el títol del llibre de Ken Follett en el qual evoca la construcció d’una gran catedral, obra que té en comú amb la pagesia el fet de gestionar l’imprevisible. En deien “els vells de la casa”, generacions amb raonament i experiència a qui de joves ajudàvem a esquellar ametlles, a cultivar l’hort, a fer sabó, a adobar les olives, a fer les orelletes, a preparar la tupina, fins i tot a espantar estornells. Sense gaire lletra foren l’ànima de la majoria de cooperatives, de les xarxes de reg..., els necessaris mestres d’obres en la conversió del pagès a empresari. Posaven el sentit de la vida en la seva professió.S’ha d’aprendre fins i tot de l’adversari, i així ho van fer del feréstec entorn de boira i calor, del constant perill d’accidents, de malalties, de la sequera i de tantes coses més. De fet, cultivar la terra els agradava més que el resultat final. Això va concebre el motlle del seu caràcter estalviador i potser massa prudent. Crec, maliciosament, però, que la molta activitat de la qual presumien alguns era una excusa per no arriscar-se a implantar noves tècniques i nous conreus. Recordo de marrec un home que venia a casa a comprar el fem de l’estable de la mula i que sempre es queixava: “Em mato a treballar tot l’any perquè el buidasacs s’endugui mitja collita!” Evidentment, no podia aturar aquest mal vent, però sí canviar de conreu. Malgrat totes les explicacions possibles, hi ha coses que els vells mai no entendrien. Per exemple, menjar productes fora de temps portats des de milers de quilòmetres com si aquí no tinguéssim fruites i verdures de cada estació. Tampoc no els quadrarien gaire aquestes exquisides prohibicions fitosanitàries contra les plagues i malalties dels nostres conreus..., i que potser no es fili tan prim amb el control dels productes agraris que importen les cadenes de distribució.Estem ben escarmentats i tenim poca fe en els auguris econòmics farcits d’utopies, de mercantilismes i de projectes capritxosos..., vinguin d’on vinguin. Per això, aquestes històries que ens diuen, hem deixat que es perdin dins del calaix de les postals i les factures. Deia un pensador que les petjades d’ahir són els motlles per a l’endemà. Malgrat els patiments sota el bat de sol i tenir la boira com abric, la duresa dels camps de Ponent fou una bona mestra per a homes i dones que van superar les adversitats. Sense saber-ho, plantaven el primer tram dels pilars de casa nostra.