Al meu país la pluja no sap ploure (part II)

A Catalunya hi ha tres sistemes hídrics sobreexplotats: el Ter, el Llobregat i el Segre. Tots estan fregant el límit de les seves possibilitats i bona part de les accions que es duguin a terme haurien d’anar dirigides a alliberar-los, en part, de la càrrega actual. Respecte al Ter i al Llobregat, crec que tant el seu potencial d’aportar aigua com la seva quota de solidaritat amb la resta del país gairebé estan exhaurides. Qualsevol acció orientada a alliberar la seva càrrega seria benvinguda.Pel que fa al riu Segre, dona l’aigua als dos regadius més importants de les terres de Lleida, els canals d’Urgell i el canal Segarra-Garrigues, aproximadament 70.000 ha cadascun, amb dotacions d’aigua de 9.000 i 4. 800 m3/ha respectivament. Dotacions que posen al límit la seva capacitat, i això és així perquè quan es van projectar, la previsió era que una part important de l’aigua per abastir aquestes zones de reg l’aportés el Noguera Pallaresa. Aquesta suplementació de l’aigua del Segre només s’ha fet parcialment amb un canal auxiliar per l’Urgell i avui hauria de ser una prioritat acabar-ho de fer. Aquests dos canals representen la cara i la creu de l’ús de l’aigua en l’agricultura, el passat i el futur. El primer, regant a tesa una bona part de la seva superfície i, el segon, amb mecanismes i sistemes de reg d’última generació que ens permeten l’estalvi i l’eficiència. Els experts calculen que amb la modernització del Canal d’Urgell i aplicant criteris d’eficiència en cada tipus de cultiu podríem estalviar més de 200 hm3/any. Crec que ja és inajornable afrontar la modernització del Canal d’Urgell, ha de ser una obligació tant dels governs com dels regants. Ens cal posar-hi voluntat, eines i imaginació per trobar les formes de finançar-ho. El mateix estalvi podria ajudar a aquest finançament. El Pla Hidrològic Nacional de l’any 2001, ratificat per la modificació de 2005, es comprometia a projectar, finançar i construir un seguit d’actuacions a Catalunya, entre les quals destacava les següents (cito textual): “Interconexión de cuencas. Desalación en la cuenca del Tordera. Depuradora de El Prat de Llobregat y reutilización. Conexión CAT-Abrera. Plantas de desalación en el ámbito territorial de la Costa Brava y de la Costa Dorada.” Absolutament d’acord amb totes, però, 20 anys després, encara està quasi tot per fer. Els dos projectes més importants del Pla són la interconnexió de conques i les dessalinitzadores. Pel que fa al primer, crec que seria suficient la interconnexió de les xarxes de distribució en alta per només ser utilitzades en moments de necessitat, i respecte al segon, és urgent construir les dessalinitzadores per donar cobertura a la Costa Brava i Costa Daurada, a les quals caldria afegir una tercera a l’Àrea Metropolitana.Qualsevol de les accions que hem detallat requereixen voluntat ferma dels governs i segurament generaran un tipus o altre de rebuig, però és una prioritat nacional. Aquestes darreres setmanes els nostres pagesos ens han dit que les seves explotacions i, per tant, la nostra alimentació estan en perill. És urgent i prioritari un pacte de país, un pacte entre el món rural i el món urbà per afrontar tres temes estratègics que no tenim ben resolts: l’aigua, l’alimentació i l’energia.