Hirbet Hiza, un poble àrab

L’any 1948, després de l’acord de les Nacions Unides de creació de l’Estat d’Israel en territori de Palestina, es produeix la terrible Nakba (en àrab, la catàstrofe): els jueus desplacen per la força, sense pietat, 750.000 palestins cap al Líban i Jordània. Setanta-cinc anys després ells i els seus descendents encara malviuen en campaments de refugiats.L’eminent escriptor israelià Yizhar, pseudònim de Yizhar Smilansky (1916-2006), fill d’emigrants russos nascut a Rehovot, prop de Tel-Aviv, considerat mestre de la prosa jueva contemporània, hi era: amb 32 anys va participar com a soldat a la guerra del 1948. Uns anys després escriu un petit llibre esborronador, impressionant, Hibert Hiza, un poble àrab. Un relat en primera persona. Un comando militar rep ordres de desallotjar Hibert Hiza (un nom suposat) i enviar els seus habitants a un camp de refugiats sense contemplacions, amb l’ús de la força: “En efecte, tot això va passar fa molt de temps, però des d’aleshores no he deixat de pensar-hi. Em vaig proposar submergir-lo en els abismes més pregons del passat, restar-li importància, diluir-lo en el fluir dels esdeveniments i, fins i tot vaig aconseguir, en ocasions, convèncer-me que aquell afer, malgrat tot, no havia tingut lloc, aquell horror.”L’Ordre d’incursió: “Cal reunir els habitants del poble des de la posició X fins a la posició X, pujar-los als vehicles i passar-los a l’altre costat de les nostres línies; dinamitar les cases de pedra i incendiar les cabanes de tova, detenir els joves i els sospitosos i depurar el terreny de forces enemigues (infiltrats, cèl·lules armades i agents en missions hostils).”Algunes recents declaracions de dirigents jueus en l’actual guerra de Gaza. Nissim Vaturi, vicepresident del Parlament: “Cal esborrar Gaza de la faç de la Terra” (...) “Cal eliminar els 100.000 palestins que encara queden al nord de Gaza”. Gilad Erdan, ambaixador d’Israel a l’ONU: “Només hi ha una solució per curar un càncer: eliminar totes les cèl·lules canceroses.” Yoav Gallant, ministre de Defensa: “Ens enfrontem a animals humans i actuarem en conseqüència.” Després de l’indefensable atac de les milícies de Hamas del 7 d’octubre, la cruel venjança punitiva d’Israel contra la població civil de Gaza suma ja més de 25.000 morts, la majoria dones i nens: una matança indiscriminada televisada en directe. Els EUA, els grans còmplices, forneixen l’armament i han vetat al llarg dels anys 54 resolucions contràries a Israel al Consell de Seguretat de l’ONU. Europa, incapaç de condemnar la massacre amb una veu unitària. La pretesa superioritat moral d’Occident, per terra. Quin descrèdit davant l’opinió pública mundial! Mentrestant, el Tribunal Penal Internacional, en lloc d’imposar com a mesura cautelar un alto el foc immediat, dona al Govern jueu un mes per a elaborar un informe de la situació (la possible condemna per genocidi podria trigar anys!).Què ens està passant? Per què la societat civilitzada no reacciona amb indignació i contundència davant la tragèdia? Recordem les paraules de Borges: “Aunque no nos una el amor, al menos que nos una el espanto.”