Grândola Vila Morena

No recordo –fa 50 anys!– el moment en què em vaig assabentar que a Portugal s’estava esdevenint un cop d’estat. Molt possiblement va ser al pati de la vella Facultat de Filosofia i Lletres de la UB. En tot cas les notícies eren molt confuses i les possibilitats d’ampliar-les escasses ja que les notícies (el parte que encara es deia) era un monopoli de RNE i el franquisme no veia pas de bon ull un moviment contra el govern amic del país veí, encara que fos protagonitzat per l’exèrcit. Les notícies de Portugal arribaven en un moment especialment trist: feia mig any de la sagnant derrota de la Unitat Popular xilena i un mes i mig de la cruel execució de Puig Antich. Així doncs, les de Portugal eren, encara que incertes, unes notícies excepcionalment esperançadores. Encara que els protagonistes fossin les forces armades, una institució poc propicia a donar bones notícies. Però és que l’exèrcit portuguès feia molts anys que sostenia una guerra colonial que estava costant milers de morts i mutilats i que estava arruïnant el país. I ningú sabia millor que els mateixos militars que no es podia guanyar. En la incapacitat, doncs, de la dictadura portuguesa per resoldre la qüestió colonial hi ha el principal germen de la seva caiguda. De fet, una de les primeres qüestions que va abordar aquella revolució va ser la independència de les colònies, fet que no va comportar la tan desitjada pau, especialment a Angola i Moçambic, on la guerra anticolonial va ser substituïda per una cruenta i llarga guerra civil, degudament estimulada per les dues potències en joc: els Estats Units i la Unió Soviètica. Portugal, aquell estiu del 1974, va ser una festa a la qual molts catalans i espanyols van peregrinar amb el mateix fervor que d’altres ho havien fet a Fàtima fins feia poc. Tanmateix, darrere d’aquesta festa s’amagaven no pocs problemes, alguns de generats per la mateixa heterogeneïtat de l’exèrcit. L’11 de març del 1975, el general António de Spínola, president de la Junta de Salvació Nacional i després president de la República, va protagonitzar un intent de cop d’estat per mirar de reconduir la situació cap a posicions conservadores. Fracàs que, com era d’esperar, va produir l’efecte contrari. D’altra banda, les tensions generades pel gir a l’esquerra i, molt probablement, una mala avaluació del poder real d’aquesta mateixa esquerra, van abocar a un altre intent de cop d’estat, ara protagonitzat pel sector més esquerrà del Moviment de les Forces Armades amb la complicitat del Partit Comunista. El seu fracàs va acabar obrint el camí al triomf, en les primeres eleccions presidencials, del general António Ramalho Eanes, del sector moderat, enfront del tinent coronel Otelo Saraiva de Carvalho, un dels líders més populars del 25 d’abril i dirigent del sector més esquerrà de l’exèrcit. A més, la societat portuguesa era tan heterogènia com les mateixes forces armades, de manera que les diferències no van tardar a aflorar. Entre dreta i esquerra. I en el si de la mateixa esquerra, entre socialistes i comunistes. Tot un manifest: mentre el socialista Mario Soares s’havia exiliat a París, el comunista Álvaro Cunhal ho havia fet a Moscou. Amb les particularitats que calgui, les trajectòries dels dos estats ibèrics un cop alliberats de les respectives dictadures s’assemblen força, hi ha, però, una diferència notable: la caiguda del règim portuguès va ser una festa –l’“Alegria d’abril”, que deia Saramago–, una festa que els espanyols –i els catalans– no vam poder celebrar mai.