Història d’un abril

També era l’abril, però de l’any 1898, quan es va fer obligatòria la col·legiació dels metges que exercien a Espanya. Eren temps convulsos. Faltava poc per a la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines. A Lleida ja feia uns anys que un grup de metges s’havia organitzat per treballar de forma plegada. Fins i tot havien creat un butlletí per debatre de casos i problemes de salut pública d’aquella època, que no devien ser pocs. De fet, un dels directors d’aquells butlletins va ser el Dr. Marià Torres, pare de l’alcalde Humbert Torres i padrí del poeta Màrius Torres. I uns mesos més tard s’estrenava la primera seu del col·legi de metges a la ciutat. 126 anys més tard, gràcies a l’empenta del Dr. Ramón Mur i el seu equip, hem inaugurat una nova seu per als metges i metgesses de Lleida. Gràcies per l’esforç. Poques institucions a la ciutat, tret de religioses i educatives, tenen tant arrelament a la ciutat i una història tan llarga. Em fa sentir orgullós que al segle XIX, a la nostra ciutat, el col·legi ja hi era. I com que res passa perquè sí, casualment la inauguració coincideix amb una època política convulsa. Vivim uns temps en què s’ha perdut la calma, el diàleg i pensar en el bé comú. El seny ha deixat pas a la convulsió contínua. Una crispació que ha portat el president del Govern a reconèixer que no pot més. Vostès s’imaginen que un professional pogués emetre un judici clínic basant-se en proves diagnòstiques falses i manipulades? Quan llegeixin aquestes línies, vostès sabran el desenllaç. Jo encara no el sé, però sí que en podem concloure que és difícil mantenir aquesta situació. Quina política volem de veritat? Tothom vol polítics humans, però que no es comportin com a tals quan exerceixen el poder. Al segle XIX els metges moltes vegades no curaven, però sempre consolaven i acompanyaven. Ara, el 2024, curem moltes malalties, però no podem oblidar que escoltar, consolar i acompanyar segueixen sent fonamentals per a la salut de les persones. També per a un president del Govern. Tots tenim problemes, però avui que parlem d’història no puc evitar pensar quantes guerres, batalles i malentesos s’haurien evitat si algun líder del passat hagués reconegut que necessitava uns dies per pensar.