Es diu Lleida

Mai m’ha passat –i tampoc a les persones del meu entorn proper i no tan proper– que parlant en públic i fruit del cansament hagi pronunciat Lérida en lloc de Lleida. Últimament, només he sentit dir Lérida als de Vox, ni als demodé de Ciutadans se’ls ocorre emprar aquesta denominació. Perquè Lérida és un topònim d’altres temps, com Iltirta en temps dels ibers; Ilerda, durant l’època hispanoromana; Larida, en l’època hispanomusulmana, o Leyda, a l’edat mitjana.Dir Lérida en lloc de Lleida no descarta Salvador Illa només com a president de la Generalitat; és un insult a totes aquelles persones que van lluitar per retornar la dignitat als nostres topònims que havien estat castellanitzats pel jou de la dictadura. A més de Lérida, hi havia Alcarraz, Las Borjas Blancas.. tot un reguitzell de despropòsits d’aquella època daurada del leridanismo. Eren els topònims dels guanyadors, l’enèsim càstig per als derrotats.Recuperar el nostre topònim, passar de Lérida a Lleida, no va ser bufar i fer ampolles. L’endemà de la mort de Franco no va renéixer la democràcia, el procés per deslliurar el franquista de les administracions es va perllongar durant uns anys i van ser moltes les persones que s’hi van haver d’arremangar i en els inicis de la democràcia remoure i retornar el què feia tants anys que esperava: una democràcia plena, amb drets i llibertats individuals i col·lectius a reconquerir. En el cas de la lluita per la catalanització plena del nom de la ciutat, el 1976 tot es va començar a moure amb un acord de ple de l’Ajuntament de Lleida per iniciar l’expedient de canvi de denominació (5 d’abril) i es van encarregar estudis, entre els quals, un a l’historiador Josep Lladonosa, que en les seves conclusions advocava per fer prevaldre el nom de Lleida. Aquell mateix 1976, un total de 24 entitats van donar suport a la “campanya de la toponímia correcta concretada exemplarment amb el nom de Lleida” (21 de desembre). Hi figuren, entre d’altres, Escoles Alba, Òmnium Cultural, Aliança Francesa, Estudi General de Lleida, Orfeó Lleidatà, Grup Sardanista Montserrat, L’Esquella Teatre, Centre Excursionista de Lleida.. i algunes forces polítiques com Esquerra i Joventut Republicana de Catalunya i Partit Socialista de Catalunya (Ex-Reagrupament). El Reial decret 2115/1978, de 26 de juliol, va atorgar a la Generalitat de Catalunya la capacitat d’alterar les denominacions dels municipis, i el juny del 1980 va decretar el canvi de Lérida a Lleida a petició del mateix Ajuntament de la ciutat, una petició aprovada per un acord de ple del 9 de maig del 1979. El decret de la Generalitat és meridià: “S’autoritza l’Ajuntament de Lérida a canviar el nom d’aquest Municipi pel del seu origen català, que és el de Lleida, el qual correspon a la seva tradició històrica, cultural i literària.” Arguments irrefutables i semblava que suficients, fins que a Illa se li ha vist al llautó. Aquests mateixos arguments foren utilitzats anys més tard, concretament el 1992, per poder canviar definitivament i oficialment el nom de la província, que, igual que la ciutat, adoptà amb plens efectes jurídics la denominació de Lleida mitjançant la Llei 2/1992, de 28 de febrer, publicada al BOE núm. 52 de 29.2.1992. L’important no és l’idioma amb què es parla, sinó l’idioma amb què es pensa. Els socialistes catalans ja fa dies que només pensen en castellà i, al final, el pensament t’acaba traint. A Catalunya hem passat d’un PSC d’arrels catalanes a un PSOE rotundament espanyol. De Josep Pallach a Salvador Illa. Del blanc al negre. De Lleida a Lérida.