Jugar amb 26 mil

Jugar cada any amb vint-i-sis mil milions que saps que no són teus és molt fàcil: d’aquí en treus, allà en poses, i si en una d’aquestes reunions que organitzo per a totes les “comunidades autónomas” reconeixem part del daltabaix que pateix una de les meves subordinades, Catalunya, al final de les millores sempre l’acabarem ensarronant, i li deixarem el finançament igual o pitjor que abans. I és que tenim una eina infal·lible: ens traiem de la màniga algun fons regulador fantasma de compensació territorial “para la ganadería vacuna, por municipios dispersos, etc.”, que reconduirà la situació cap allà on es pretén. I al damunt encara volen que anem a aquests aquelarres del “tots contra un”.. Doncs sí, és un desequilibri de magnituds còsmiques en el qual sent el tercer en recursos aportats es passa a ser catorzè a l’hora de rebre finançament. Pagar disset impostos autonòmics mentre a Madrid no en paguen cap i fer una aportació anual a l’Estat que ratlla l’espoli, no replicada en cap altre país democràtic, no ens allibera d’una altra mancança empobridora: en un de cada tres anys l’Estat inverteix zero en Catalunya mentre que les execucions anuals del que es pressuposta en alguns territoris, i principalment a la megalòpolis, sempre sobrepassen el 100%, arribant al 120%, al 130% i a vegades encara més. És la desgràcia de ser nació mil·lenària en un Estat aliè. I si vols que políticament t’escoltin, vols dialogar i organitzes unes votacions per mesurar el grau d’emprenyament de la base, et cauen totes les fúries de l’avern estatal i et condemnen per rebel·lió, sedició i, si cal, per terrorisme. Uns fets que arreu dels països democràtics constitueixen simplement protestes emparades en els drets de reunió i manifestació. I si goses reclamar drets bàsics al teu territori com pot ser decidir les infraestructures i l’import de tarifes que no t’escanyin en els teus ports, aeroports i rodalies, resulta que ets insolidari, sabent que aquí s’apliquen exagerades amb l’únic objectiu de finançar el dèficit de les similars en altres indrets de l’Estat. I fins i tot decideixen a Madrid els noms amb què han de ser conegudes al món les nostres instal·lacions. Tant li fa que faci 300 anys que finances l’Estat al qual estàs empresonat, que administra malament, dilapida i sovint distreu importants quantitats en corrupcions diverses. I si demanes un finançament singular per redreçar mínimament l’endarreriment que portem en comparació a altres territoris, som l’esca del pecat i de la dissidència malgrat que anualment generis recursos suficients per fer-ho. I mentrestant, la teva població té menys serveis públics, dia sí, dia també, i perds hores i hores esperant trens que no arriben pels crònics retards o per avaries de les quals poques vegades t’aclareixen la seva causa. I al damunt encara t’insisteixen amb consignes com els beneficis de la unitat, la solidaritat, la inclusió al “Gobierno de España” i d’aconseguir els objectius europeus. Però a casa nostra també ho fem malament, ja que a més d’anar separats estem malavinguts, i si tu votes A, jo votaré B!