Construcció nacional, encara?

Sí, encara construcció nacional. Però, què hem d’entendre per construcció nacional i per encara? És que no som ja nació que encara ens hem de construir? Una cosa és ser-ne i l’altra que te’n percebin. Tenim tots els requisits que defineixen una nació. Els requisits objectius (llengua, història, calendari, etc.) i el requisit subjectiu, la voluntat de ser. Voluntat manifestada de moltes formes, però, per exemple, amb un sistema de partits que així ho expressen i que dibuixen un mapa polític diferenciat de la resta de l’Estat, a més d’actes, manifestacions o fets com el procés. Som una nació!

No obstant, una cosa és ser-ne i l’altra que te’n percebin. Percepció a tres nivells: 1. Entre la majoria de la ciutadania del propi àmbit nacional, és a dir, Catalunya, i per alguns, també, l’àmbit de Països Catalans. 2. A nivell d’Estat o d’estats espanyol i francès. 3. A nivell internacional. Les implicacions en cada nivell són diferents. Per això cal fer un breu comentari de cadascun. 

1. A nivell de la pròpia ciutadania tenim feina per fer, ja que la composició social ha canviat i canvia, i cal treballar-hi. A més, hi ha bosses refractàries al reconeixement nacional dins del mateix país. No podem deixar que siguin majoritàries. No cal dir que això augmenta a l’àmbit dels Països Catalans. 2. A nivell d’Estat espanyol hi ha molta feina a fer perquè en bona part s’ignora la plurinacionalitat de l’Estat i, principalment, el seu nacionalisme s’ha construït i es construeix en contra de l’afirmació nacional d’Euskalherria i Catalunya i la catalanitat dels PPCC. Espanya es defineix per reacció en contra i s’afirma monolingüe, perquè s’identifica exclusivament a la cultura i mentalitat de matriu castellana. Ignorància i odi basteixen el nacionalisme espanyol. A l’Estat francès, per l’altra banda, el seu centralisme jacobí ho ha devorat i ho devora tot, i nega qualsevol singularitat caient en un xovinisme que no deixa espai a res més. 3. En darrer lloc, a nivell internacional, sigui per desinterès i/o per ignorància no saben gaire de nosaltres com a nació. Potser un dels errors del procés va ser pensar que a nivell internacional n’hi ha prou a tenir la raó perquè te la donin, però això no passa ni allí, ni aquí. Els interessos mouen la política internacional. O ens fem interessants o no existim. 

Quan parlo de construcció nacional parlo de fer feina en els tres nivells: cohesió social i identitat col·lectiva a nivell del nostre territori; pedagogia i ús dels equilibris parlamentaris a nivell estatal; i pedagogia i intel·ligència a nivell internacional. Només així podrem fer valdre el lema que el 2010 vam posar en marxa com a resposta de l’esquilada que va fer el TC de l’Estatut: “Som una nació. Nosaltres decidim.” O aconseguim que se’ns percebi com a nació en els tres nivells o no decidirem. Per això encara estem en procés de construcció nacional.

Què podem fer en aquest sentit? Podem pensar que hi ha una proporcionalitat entre la confrontació i la construcció nacional. No necessàriament. Quan cal confrontar, cal confrontació, però a vegades es pot aconseguir el resultat sense que es noti la cura, com deia aquell enemic nostre. Per exemple, si la llengua és un dels pilars que ens identifica objectivament, no canviar de llengua és vital per garantir-ne l’ús i per fer que se’ns percebi com a tal. Això no és confrontació, sinó reivindicació i salut vital de la llengua. Votar opcions nacionals és la manera d’expressar el vessant subjectiu. Aprofitar les conjuntures polítiques de les majories parlamentàries per treure’n rèdit, el que en un moment determinat se’n va dir peix al cove. Fer pedagogia a tots els nivells: polític, cívic, cultural, etc. Cadascú des del seu àmbit i des de les seves possibilitats. Administrar bé l’autonomia perquè es justifiqui el valor de l’autogovern. I tot allò que se us acudeixi perquè el fet nacional sigui percebut com a tal. 

En resum, reforçar els trets d’identitat cultural i lingüística, tenir els recursos justos i administrar-los bé per donar resposta a les necessitats de la ciutadania, i tenir el punt d’honor per respondre amb dignitat les múltiples i sistemàtiques humiliacions que patim com a nació que som són coses necessàries per aconseguir decidir en un referèndum.