2 mesos
Disculpin que aquesta setmana no els parli de festes o que s’apropa l’Aplec, i encara menys de les vicissituds de la política. Volia compartir la història d’una pacient, a qui anomenem Anna. L’Anna era una dona jove, 46 anys i dos fills bessons d’11 anys. Des del gener es trobava malament. Males digestions, cansament i dolors per tot el cos. No tenia temps per mirar-se. Però un dia de març al llevar-se es va veure la pell més groga, i no va tenir excusa per consultar Urgències. L’ingrés va descobrir una malaltia maligna en un estat molt avançat. El xoc que li va produir la notícia la va bloquejar. Necessitava un temps que no tenia per digerir una notícia que en la plenitud de la vida no t’esperes. Desesperats per l’anunci d’una mort inevitable, ella i la seva família van anar buscant metges i teràpies per intentar trobar un diagnòstic diferent. Però no arribava. Finalment, després de rondar diferents clíniques, va acabar al nostre hospital. Era l’ombra del que havia estat. Esgotada de setmanes de proves, la malaltia no havia donat treva. Aquella nit vaig intentar donar-li pau i arrencar-li un somriure. Després d’uns dies a l’hospital va poder morir a casa. En tot just 2 mesos l’Anna ja no hi és. Tots aquells plans i projectes han desaparegut en 2 mesos. I això és la vida també. La nostra professió ens envia de forma periòdica proves d’humilitat. Però el missatge que em va transmetre l’Anna és que en aquestes setmanes tothom ho havia intentat tot. Tècnicament parlant. Però ningú s’havia assegut a parlar amb ella i explicar-li de forma amable que aquell pronòstic no canviaria per molts diners que hi invertís. Ningú va respondre els dubtes, escoltar o acompanyar-la en els silencis incòmodes. En aquell moment en què t’anuncien el final, necessitaríem un d’aquells metges amb àngel que recordava la Tatiana Sisquella. Un metge que no digui mentides però que busqui potenciar les bones veritats. Que sigui conscient del rol tan important que tindrà i la transcendència de totes i cada una de les paraules que diu. I com que res passa perquè sí, disposo d’aquestes línies per explicar-ho i posar un granet de sorra a transmetre una epidèmia d’empatia, com a element fonamental per salvar el sistema sanitari.