El perill de les pantalles

Diuen que hi ha dues disposicions naturals davant del món “real” –per contraposar-lo al món “virtual”–: la de curiositat i desig o la de por i defensa. Que domini més una o altra en cadascú de nosaltres depèn de la història personal que hàgim tingut, és a dir, del saldo de les experiències positives –plaents– o negatives –doloroses–. Les experiències positives o plaents, en un sentit molt ampli del terme plaent, ens aboquen a una disposició o actitud de curiositat o desig. Mentre que el saldo negatiu en les experiències viscudes ens aboca a la por i a l’actitud defensiva davant de les coses i de les noves experiències. Aquest mecanisme és també el que basteix la configuració de l’autoestima, amb altres variables i amb més complexitat. Tampoc es tracta de només tenir experiències positives. Es tracta que el saldo sigui positiu. No obstant, les experiències negatives tenen la seva importància i forgen caràcter i resiliència. La resiliència és necessària per no caure en la fragilitat i molt menys en l’antifragilitat. La resiliència permet que ens recuperem davant de l’adversitat. La fragilitat fa que ens hi trenquem. L’antifragilitat ni tan sols requereix l’adversitat per trencar-se, senzillament ens trenquem sols. El record de la superació de les experiències negatives serveix per agafar forces davant de noves experiències negatives que inevitablement ens acompanyaran a la vida i així superar-les. Haver viscut una vida excessivament entre cotons ens fa més antifràgils que resilients.Ara bé, tot això pren sentit en la mesura que el nostre caràcter es va conformant en la relació al món “real”. Fins ara ha estat el gruix més important de les vides de la gran majoria de les persones. Quixots que hagin viscut en la virtualitat del món literari, n’hi ha hagut i n’hi ha, però no són la majoria. Ni tampoc aquells pels quals com deia el poeta viuen en el món del cinema perquè tot és cinema i li passava com al protagonista la Rosa púrpura del Caire, que no sabia ben bé on estava, si dins o fora de la pantalla. Ara bé, des de fa menys d’una dècada això de la literatura i del cinema ja no és una anècdota, sinó que s’ha convertit en una realitat. El món “virtual” de les pantalles ha començat a substituir el món “real”. Amb una diferència abismal, que els autors dels llibres i de les pel·lícules de normal tenen senderi i interès perquè humanitzen mentre que els autors de les pantalles virtuals només tenen interessos econòmics. D’altra banda, la relació amb un món i l’altre, el real i el virtual, és a través de les experiències, també positives i negatives. El que passa és que al món “real” cada nova experiència és com una capsa de sorpreses, mentre que en les experiències al món “virtual” pràcticament s’exclouen les negatives perquè estan teledirigides. Per això el risc de l’addicció. No ens fem la il·lusió que les imatges que ens surten siguin espontànies. Surten perquè a algú l’interessa que ens hi fem addictes. Tot i això, el problema de l’addicció al món virtual no està només a sucumbir als interessos de qui comanda les experiències que hi tenim, sinó que el gran perill està que ens aïlla del món “real” i ens fa una mena de quixots que confonem molins amb gegants. Pitjor. No només confonem, sinó que evitem enfrontar-nos-hi. Ja no tenim ideals d’honor que ens empenyen a lluitar. Senzillament, evitem les experiències del món “real” perquè ens fan por. No tenim perspectiva temporal per saber com ens afectarà, especialment als joves que ja només han pujat en aquest món “virtual”. Però tot apunta que serà un món d’addictes, controlat per actors aparentment anònims, però amb potents interessos econòmics i pels quals la peça preuada és el mateix consumidor de la realitat “virtual”. I, sobretot, ens farà persones antifràgils que es trenquen, és a dir, que vivim immersos en l’ansietat, sense necessitat d’adversitat. Com serà aquest món? Que cadascú se l’imagini, però molt interessant i que generi curiositat i desig, poc. Si més no per mi.