El retorn il·lustrat femení, una qüestió d’amor

D’ençà de la crisi de la covid-19, el repoblament rural ha agafat volada, si més no als mitjans i a les xarxes socials. Aquest fenomen, però, el de deixar la ciutat per instal·lar-se en entorns rurals, a priori, més amables per a la vida, no és nou, ans al contrari, entronca amb una història que ressona amb termes com pairalisme, naturisme, neoruralisme, o bé, més recentment, ecologisme. Així mateix, si parlem de repoblament és perquè, abans, arran de la modernització de la societat, en general, i de la industrialització de l’agricultura, en particular, hi ha hagut despoblament. En aquest sentit, també convé fer alguna consideració quant a la història, en aquest cas però, en clau de gènere, ja que, amb la mecanització de les feines del camp, les dones foren les primeres a marxar, cosa que, dit de passada, va propiciar la masculinització i l’envelliment de la població local. Això no obstant, les dones, aleshores, vistes com agents provocadors arran de les modes, van esdevenir el boc expiatori d’una masculinitat que no es resignava a deixar de portar els calçons. Posteriorment, cabalers i cabaleres, i tots aquells que no combregaven amb el tramat dels mercats agraris mundials o que no tenien els mitjans per adaptar-s’hi també acabarien emigrant. Respecte a l’èxode urbà, una cosa és anar a viure al món rural –sigui per estil de vida o per comoditat, o fruit de la necessitat–, i una altra cosa, ben diferent, és tornar-hi. I, aquesta segona situació, particularment, fou cosa d’homes il·lustrats. Deixant de banda les festes de caire folklòric que els hisendats locals promovien a principis del segle passat –amb un peu a la capital i un altre al terrer que senyorejaven–, no és fins després de l’Autarquia que en podem parlar. En concret, a les Terres de Ponent, una de les exposicions proposades arran del centenari del naixement de Guillem Viladot ha tractat les relacions de l’artista amb un grup de creadors “revinguts”: tots homes, erudits i amb una mirada acadèmica del mateix lloc, la qual, desenganyem-nos, acostumava a restar-ne separada… En l’àmbit rural, no hi ha hagut un protagonisme cultural femení, clar i rotund, ben bé fins al tombant del segle XX. Una bona mostra d’això ha estat la trobada literària 7 lletres. Geografies íntimes. Dones i literatura de la terra, amb les escriptores Teresa Ibars (natural d’Aitona, autora d’Atles de l’oblit), Roser Vernet (natural del Masroig, autora de Lo mig del món) i Anna Punsoda (natural de Concabella, autora de La terra dura), feta al nou Museu del Blat de Cervera, el proppassat dia 13. A diferència dels intel·lectuals masculins de la generació dels seus pares i avis, aquestes autores –igualment, retornades i il·lustres– són l’avançada d’una expressió que neix de la mateixa terra, amorosa, la qual defuig la verticalitat de qualsevol que sigui l’axis mundi, i la visió estàtica en què el més bàsic es troba fixat al que bell hooks anomena “patriarcat capitalista imperialista supremacista blanc”. I és que, malgrat tot, El cel gira –manllevant el títol de la pel·lícula dirigida per Mercedes Álvarez–, això sí, al voltant d’una terra esgotada i dura, endurida, diria jo, per unes mentalitats porugues, per la misèria d’uns homes incapaços, encara ara, d’estimar-se i d’estimar. Cal un canvi, cal una regeneració, cal una revolució dels valors. I tot això passa per escoltar-les, a les dones, no perquè toqui, sinó perquè també hi eren, també hi són i representen l’alternativa.