Jo m’acuso.. també de terrorista!

En l’actualitat, el cas Assange ja és un clam històric de protesta humanitària, un més, després de 14 anys sense llibertat digna a Anglaterra, des del 2019 en presó preventiva, sense judici, encara que fa poques setmanes el Tribunal Superior a Londres l’havia deixat “tornar a apel·lar” en la seua defensa (justícia anglesa reial, no real), estant pendent d’extradició als EUA. Afortunadament, per a ell, s’ha arribat a un acord de “culpabilitat” amb un tribunal en territori nord-americà perquè la condemna estigui ja complida des que ha estat empresonat. Acusat sobretot d’espionatge per la valenta publicació de documents secrets nord-americans (al voltant de 400.000), entre 2010 i 2011, la major filtració periodística de la història, que atempten contra la llei internacional sobre els drets humans. Alhora, tota una vergonya mundial i un atemptat més contra el dret a la llibertat d’expressió i d’informació i un precedent perillós cap a la professió de periodista, missatgers i polítics dissidents, com en altres casos recents amb final semblant o pitjor (cas Navalni, a Rússia). A Catalunya, el nostre Parlament va tornar a denunciar, el 19 d’abril, la constant persecució espanyola per dissidència política i civil, sobretot a casa nostra. Tota una conspiració contra el procés democràtic independentista català per part de tots els poders de l’Estat espanyol (rei inclòs), amb l’ajut de les clavegueres policials i els mitjans de comunicació afins; l’operació Catalunya, una autèntica guerra bruta patriòtica espanyola almenys des de la sentència del TC del 2010 contra l’Estatut del 2006, fins als fets de l’estiu i tardor del 2017, sobretot,  amb l’excomissari “investigat” Villarejo de protagonista i altres col·laboradors secrets (qui sap si CNI i FBI). Una repressió d’estil borbònic colonial modern: del “de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” al “a por ellos; todo por la Patria”; junt amb el Catalangate d’espionatge polític (MHP i més), policial (cas Trapero), fiscal i esportiu català (cas Rosell i Barça), de rècord mundial, amb i sense permís judicial (lawfare). I per a més inri, amb la mateixa Generalitat també col·laboradora en alguns casos (cas Hasél, entre altres). Per tant, contra aquesta maquinària del “fango”, i corrupció per tot arreu, he decidit continuar protestant, mil vegades, amb el “jo m’acuso.. també de terrorista!” I tal com ho diria el cantautor català de referència universal, i actual president de l’ANC, Lluís Llach: “Malgrat tot, la gallineta segueix tenint les mateixes idees que abans”; “el poble unit mai més serà oprimit” (amnistia i llibertat), i “fem del silenci paraula” (referèndum de ratificació o DUI). Seguim, si cal, repetint eleccions per poder constatar, aquí i al món, que de terroristes d’aquesta mena n’hi ha molts més, no han matat ningú ni van encaputxats ni camuflats. Ja prou feina té la Cort Internacional de Justícia per condemnar els veritables terroristes com Putin, Netanyahu i els grups Hamas, Hezbollah, Estat Islàmic, amb l’ajut de l’Iran,  entre altres. Un món més al revés i cada vegada més, si no el capgirem; començant amb l’aplicació de la llei d’amnistia, aprovada el 30-5 al Congrés i ratificada al BOE de l’11-6. Pel ràpid retorn del MHP Puigdemont i exiliats i no més represaliats. Que la força del momentum continuï, com l’1-O! Tots a l’una! Més unió estratègica i menys divisió. Més fets, menys cantarelles. Més votacions, menys abstencionistes. Més política social i menys impostos. Més justícia i cap guerra! Per això i mil vegades més: “Jo m’acuso.. també de terrorista!”