Al servei dels municipis

Aquest dissabte fa un any que va començar a caminar l’actual govern de la Diputació de Lleida, fonamentat en la voluntat de potenciar la governança republicana i de progrés, fruit de l’acord d’Esquerra Republicana de Catalunya, el Partit dels Socialistes de Catalunya, Unitat d’Aran i Ara Pacte Local, quatre formacions polítiques compromeses, a més a més, amb el doble objectiu de millorar el finançament municipal i fer-ho de manera més àgil.En un any hem avançat a ritme progressiu, especialment en l’agilització i les ganes de donar solucions als feixucs tràmits burocràtics que ens esgoten i ens paralitzen. La prova ha estat el sistema de transferències, que hem iniciat amb el Pla de Cooperació Municipal de suport al finançament de la despesa corrent i de capital dels ajuntaments. En només quatre mesos, tots els municipis de Lleida, Alt Pirineu i Aran i les entitats menors descentralitzades han vist ingressats als seus comptes corrents un total de 17,5 milions d’euros, estalviant mesos i mesos de moviment d’expedients. Aquest mecanisme intentem replicar-lo en els altres grans plans econòmics, especialment al de Salut Pública. Això ha estat possible perquè, de fet, veníem de quatre anys amb canvis innovadors gràcies als quals vam revolucionar el sistema tradicional de repartiment dels fons de la Diputació als municipis, implantant els plans econòmics sobre bases equitatives, públiques, transparents i objectivables. A més, els criteris de discriminació positiva cap als pobles en risc de despoblament o que pateixen els efectes de viure a la muntanya han servit per trencar la injusta paradoxa d’invertir menys on menys gent es queda a viure. La clau de tot plegat, sempre, és el finançament de les polítiques públiques. O, millor dit, el deficient finançament de l’administració local. I no parlo només dels ajuntaments, ja que la Diputació de Lleida igualment pateix els efectes d’un mecanisme de repartiment basat en el cens d’habitants.La demarcació de Lleida, l’Alt Pirineu i l’Aran és la més extensa de Catalunya, ja que ocupa la tercera part del país en sumar la superfície de les demarcacions de Girona i Tarragona juntes. Però només som 450.500 habitants, el 6% de la població catalana, la qual cosa ens castiga en el repartiment de fons atenent el criteri poblacional. Per aquesta raó, la de Lleida és la Diputació catalana amb el pressupost més baix, 160 milions a tot estirar.Les administracions locals, les que encertadament adjectivem com les més properes a la ciutadania, gestionem persones i territori, ja que és en els nostres pobles on aspirem a fer arrelar projectes de vida. I la realitat és que les oportunitats les hem de trobar en els 231 municipis que conformen la demarcació, la meitat dels quals tenen menys de 500 habitants.Amb aquestes magnituds poblacionals, els ingressos per taxes o per impostos són anecdòtics, però les necessitats de les persones i les empreses segueixen sent les mateixes. Asfaltar un quilòmetre de carretera costa el mateix al Pallars Sobirà que al Vallès Occidental, però aquí no generem la capacitat financera suficient per fer-hi front. Amb aquest desequilibri poblacional que patim en uns paratges tan grans, les inversions en les comunicacions són transcendents per accedir amb garanties als serveis més bàsics que, evidentment, no poden estar instal·lats un a cada poble. Les polítiques de repoblament són transversals i abasten una multiplicitat de factors, que són aquells que permeten que els nostres pobles siguin nius de vida amb oportunitats, serveis i futur. També ha de ser transversal la responsabilitat, i mantes vegades tenim la sensació que al món local ens trobem sols per assumir unes obligacions a les quals no podem arribar. De la mateixa manera que aquestes alcaldies mal finançades miren cap a la Diputació cada vegada que han de fer front un nou repte, jo estic traslladant a les administracions superiors la necessitat de donar un necessari tomb a aquesta injusta situació. I continuaré amb més força, si cal.