Mercè Claverol i Tor

Mercè Claverol i Tor, fundadora de l’Hotel la Canonja, al barri de Noguerola; Elvira Godàs i Vila, mestra republicana i pedagoga, filla petita de Frederic Godàs i Victorina Vila; Teresa Guix, la Maseta, última dona executada a Lleida pel garrot vil, acusada de matar el seu home, que anys després es va demostrar que era fals; Valentina Guarner, bruixa de Lleida, acusada per haver enverinat un home, una dona i un nen i condemnada a morir ofegada al riu Segre i, posteriorment, cremada davant de l’Ajuntament de Lleida.Aquests són 4 dels 16 noms que la Comissió del Nomenclàtor del Consell de la Ciutat van validar perquè entressin a formar part del nomenclàtor de Lleida. Crec que no som prou conscients del que això significa per a Lleida i per al seu futur. Com potser alguns lectors sabran, posar o canviar el nom a un carrer, plaça o avinguda era, abans, únicament potestat de l’alcalde que, via decret, anunciava els canvis i es feien efectius. És a dir, no calia pas que fos consultada cap comissió, ni la ciutadania ni cap ple. L’alcalde podia fer i desfer com volgués.Així mateix, i amb una clara voluntat de fer més transparent i democràtic el procés d’establir nous noms als carrers i també amb l’objectiu de donar a aquest fet la importància que mereix, el govern republicà va redactar un reglament en què es va proposar la creació de la Comissió del Nomenclàtor dins del marc del Consell de la Ciutat perquè fos aquesta –i els experts i ciutadans que la formen– qui decidís els canvis de nom i qui recollís totes les propostes de la ciutadania i les valorés. Així doncs, amb aquests primers 16 noms validats, fruit de propostes d’entitats i associacions de la nostra ciutat, de caràcter veïnal, però també social i empresarial, fem un pas més cap a la regeneració del nomenclàtor a Lleida. Una regeneració necessària que ja va començar amb l’alcalde Larrosa el 2018 i que va culminar l’alcalde Pueyo, amb el canvi dels darrers 4 carrers amb noms franquistes pel nom de 4 grans dones referents –de les nostres terres–, com Dolors Sistac o Elena Pàmies, però també referents de la lluita antifeixista, com Neus Català, o bé l’escriptora mundialment coneguda Virginia Woolf. Des d’aquestes línies, vull destacar la valentia de l’alcalde Larrosa per continuar amb la línia traçada pel govern republicà, perquè estem fermament convençudes que només hi ha una manera de fer bé les coses: implicant la ciutadania i des de l’horitzontalitat de les lluites compartides. I aquesta n’és una. Però encara queden deures per fer. Lleida encara té l’assignatura pendent de donar un carrer o una plaça a Arcadi Oliveres, un activista per la pau que ens ha de servir de guia en els dies convulsos que vivim. I també resta pendent la plaça de les Cigonyes. Totes dues opcions poden servir per substituir l’avinguda de l’Exèrcit i la plaça de l’Exèrcit. En ple segle XXI, en una societat lliure i pacífica, no podem continuar onejant noms que advoquin el conflicte i la violència. Des d’Esquerra Republicana també hem registrat un seguit de propostes que esperem que es puguin tenir en compte: Joan Escolar, director tècnic de la Fundació Aspros i president de la Fundació Alosa; Elisabeth Eidenbenz, mestra que va condicionar la Maternitat d’Elna (Catalunya Nord) per atendre pares i mares amb infants durant l’exili després de la Guerra Civil Espanyola; i Antoine de Saint-Exupéry, el cèlebre autor d’El Petit Príncep, que va exercir de corresponsal de guerra des de Ponent.Perquè els noms de les coses i dels carrers són memòria, record i homenatge. Per la Mercè Claverol i Tor, per l’Elvira Godàs i Vila, per la Teresa Guix, la Maseta, per la Valentina Guarné, per la Carme Castro i Gabernet (primera seglera del Canal d’Urgell) o per la Teresa Rodrigo i Añoro (científica reconeguda que ens va deixar fa pocs anys). Per elles i per totes les que queden. Avui, Lleida té més memòria democràtica que ahir. Avui, els carrers que recorrem a la nostra ciutat són més nostres –de totes– que ahir.