Capitalisme “ecològic”

Els darrers estius estan resultant especialment durs. I és que, en poc menys de 3 anys, el clima se’ns ha girat en contra. Aquelles estacions ben definides, com ho eren la tardor, l’hivern, la primavera i l’estiu, han passat a segon terme i les temperatures extremes han ocupat el seu lloc. Aquesta nova realitat mediambiental ha conduït les institucions en general a cercar vies més sostenibles i a apel·lar la ciutadania i empreses a “l’adaptació i la resiliència”. Actualment, a Catalunya –que no és una excepció al món!–, s’estan imposant multes per l’ús considerat inadequat, o no essencial, de l’aigua. Aquestes oscil·len entre els 30 i 3.000 € i apliquen en la neteja de vehicles fora d’establiments acreditats o a l’ompliment de piscines. Dins el sector agrícola, hi ha fortes restriccions en determinades àrees de Ponent, com la Noguera, el Segrià o el Pla d’Urgell que, en alguns casos, veuen limitat el seu reg a un “reg de supervivència”. Es demana als pagesos que treballin amb menys aigua de l’habitual i, alhora, que els cultius siguin rendibles. Tanmateix, si les causes de la crisi estan tan clares (un model de consum i productiu insostenible que exerceix una pressió contínua sobre el planeta), per què no es posen en marxa, també, altres mesures? Si les responsabilitats són òbvies però no poden assenyalar-se, serà difícil reconstruir els danys. I no estic dient que les mesures que s’han aplicat no siguin crucials per preservar els recursos hídrics en un context de sequera, sinó que en paral·lel cal fer la feina que ningú no vol fer: afrontar i sobrepassar els interessos per se. Si som causa i efecte d’aquesta crisi mediambiental i ecològica sense precedents en la vida d’un planeta de 4,54 mil milions d’anys, si en poc més de 300 anys hem dilapidat gairebé tots els recursos i ecosistemes que feien de la Terra un espai habitable i si, a més, tenint models alternatius no canviem, a què juguem? Apel·lar avui a “l’adaptació i la resiliència” no em sembla suficient. Resiliència és un terme que estableix el principi pel qual, en la física mecànica, un material retorna al seu lloc després d’haver-li exercit una força determinada; tanmateix, això no ens porta a cap altre lloc que, de nou –i sent positius!–, al capitalisme, amb un nou etiquetatge: “ecològic”.