El meu Giscard d’Estaing

Valéry Giscard d’Estaing fou el tercer president de la V República Francesa, però, per raons diverses i variades, no fou, ni és, un president massa estimat pels francesos. Malgrat que la seva biografia l’hauria de situar entre els presidents que han deixat en bona posició el destí de França.

Fins al president Macron, fou el president més jove de la V República, i això es va notar en el seu afany per ser un pioner en la modernització de França. Va introduir nombroses reformes socials, com ara l’augment del salari mínim, de les dietes familiars i de les pensions de vellesa; va ampliar el dret d’asil polític; va universalitzar l’assegurança mèdica; va liberalitzar el comerç; va establir el dret de vot als divuit anys, el divorci per consentiment mutu, l’anticoncepció o la legalització de l’avortament. I també fou molt actiu en el suport a les tecnologies innovadores, centrant-se en la creació de la xarxa ferroviària d’alta velocitat (TGV), la promoció de l’energia nuclear (per assegurar la independència energètica) i el desenvolupament de la telefonia.

Malgrat, però, les seves ambicions i haver estat abans ministre d’Economia i Finances als governs de Jacques Chaban-Delmas i de Pierre Messmer, no va poder resoldre la greu crisi econòmica derivada de la crisi del petroli de 1973, en un marc de recessió econòmica mundial.

Fou un fervent europeista, no en va acabar presidint la Convenció sobre el Futur d’Europa que va redactar el Tractat que establia una Constitució per a Europa, però que no va arribar a bon port per l’oposició dels electors francesos i neerlandesos, via referèndum. També fou president del Consell de Municipis i Regions d’Europa entre el 1997 i el 2004.

De tota manera, va mantenir una profitosa relació de confiança amb el canceller alemany occidental Helmut Schmidt, va impulsar el sistema monetari europeu, els Acords de Hèlsinki, i fou fundador del sistema G-7, però l’assumpte Diamants va fer molt mal a la seva credibilitat. El 1973, quan encara era ministre, va rebre gratuïtament diversos diamants de part del dictador Jean-Bédel Bokassa, militar colpista i president de la República Centreafricana. L’afer va esclatar el 1979, i Giscard va perdre la reelecció el 1981 perquè els diamants el van llastrar de forma irreversible. Malgrat tot, en una enquesta feta el 2014, el 64% dels francesos consideraven que havia estat un bon president. Un polític honest i competent, però distant.. A vegades es guanyen guerres, després de perdre batalles...

Resistent, participà a l’Alliberament de París, i fou diputat a l’Assemblea Nacional pel departament del Puy-de-Dôme amb només trenta anys. Secretari d’Estat de Finances als trenta-tres anys, i ministre d’Economia i Finances amb només trenta-sis. I el 1974, amb només 48 anys, fou elegit president de la República. En aquells moments era el tercer president més jove de la història de França, després de Louis-Napoléon Bonaparte i de Jean-Casimir Perier.Quan va decidir no presentar-se a la reelecció com a diputat a l’Assemblea Nacional, el seu fill Louis fou elegit el 2002 diputat per la tercera circumscripció del Puy-de-Dôme, la mateixa que havia representat el seu pare. Successions a la francesa.

Però vet aquí que un dia, el diumenge 16 de maig de 2010, en anar a missa a la meva parròquia parisenca, Saint-Philippe-du-Roule, ubicada a la plaça del mateix nom, al districte 8 de París, m’hi trobo un cotxe oficial a la porta, del qual veig baixar el president Giscard d’Estaing i la seva esposa Anne-Aymone Sauvage de Brantes. Em vaig fregar els ulls, i per mor de l’atzar vàrem acabar entrant junts a l’església.El fet és que aquell deia rebia la primera comunió una neta del president, filla del seu fill, llavors diputat, Louis Giscard d’Estaing, que vivia al mateix districte.

Per acabar-ho d’arreglar, la parella presidencial es van acabar seient al banc de davant del que jo havia triat, darrere de l’altar major, i on normalment no anava.El president em va fer un somriure a l’arribar, em va donar la pau quan va tocar, i un altre somriure al final de la cerimònia. La senyora Giscard d’Estaing, d’impecable Dior i amb una espectacular pamela (l’única en tot el recinte), fou més distant, com correspon a una dama de la petita noblesa provincial.I fins aquí. Els padrins van anar a felicitar la combregant, suposo que tot plegat va anar seguit d’un banquet, i jo cap a casa, amb la baguet sota el braç.. destins diferents que vam compartir sostre durant una mica més d’una hora.