Emmirallats en el passat

Durant tot l’any, en pobles i ciutats, trobem festes i celebracions que commemoren, generalment de manera lúdica i participativa, fets i/o actuacions d’un passat mes o menys remots.Talment, sembla que no tinguem res en el present per commemorar i celebrar, i que només en el passat trobem una satisfacció col·lectiva que, al mateix temps, ens dona identitat i que actua com a element vital i vivificador.Mirant aquestes festes, que se celebren en quasi tots els pobles, ja sigui per recordar determinats fets històrics d’enfrontament amb el poder establert o recuperant costums ancestrals, perduts en la llunyania del temps, hom pot arribar a pensar que no tenim present, que només vivim del record del passat, més o menys idealitzat. Però allò que pot ser més preocupant és arribar a la conclusió que no tenim futur, que l’emmirallament en el passat no ens deixa espai per pensar en el futur i planificar actuacions que portin cap al progrés i benestar col·lectius. Potser ens sentim tan cofois recordant i reproduint el passat que hem perdut la capacitat de pensar que caminem cap al futur i que no ens podem aturar perquè aturar-se ens porta cap al camí de la regressió i a la pèrdua de tot allò que hem aconseguit. No vull pas dir que hàgim d’oblidar el passat, ni aquelles coses bones, profitoses, que han marcat fites en el progrés col·lectiu. No, no és pas aquest el sentit de la reflexió que he deixat apuntada més amunt. Em preocupa més la generalització de festes reproduint fets antics, com si el present no ens hagués portat res que valgui la pena celebrar. Em preocupa que, col·lectivament, només sabem trobar una satisfacció emmirallats en el passat, i en un passat que no tornarà pas, per molt que ens disfressem amb els vestits d’abans i rellegim públicament les cròniques que han quedat escrites de fets anteriors.Aquestes festes que comento tenen un sentit important, i positiu, per a la col·lectivitat que les celebra. D’alguna manera, el poble, per una estona, ocupa segons als telenotícies, i surt a les pàgines dels diaris. Generalment, són pobles petits (i disminuïts), que salten a la primera línia de l’actualitat, i la commemoració dona a conèixer l’indret, hi porta gent, tornen aquelles que un dia van sortir cercant millor fortuna, les famílies es reuneixen i, encara que sigui per un dia, per unes hores, les taules es vesteixen amb les millors estovalles, i la vaixella de les festes. En algunes cases, tornes a ser vuit, onze o dotze a taula, i conviuen diferents generacions.Certament, el record del passat, per un dia, per una estona més o menys llarga, ens ha fet adonar que encara hi som, que el nostre poble és important, i que la família no s’ha desfet, i tot això és positiu.Però la celebració del passat s’acaba en si mateixa si, entre tots, no som capaços de donar-li una projecció de futur, de progrés col·lectiu, de continuar aplegant deu o dotze persones a taula cada dia. En altre cas, acabada la festa, torna la buidor i el silenci, i el soroll no ha servit per a res, ha estat només això, un miratge d’un passat que ja no existeix, malgrat les disfresses i les músiques. I hem de fer allò que puguem per evitar-ho.