La meva Rosa Fabregat
DINAMITZADOR CULTURAL
Vaig tenir la sort de conèixer Rosa Fabregat quan vaig començar a publicar, això vol dir ara farà sis anys, i la vaig conèixer perquè fou dels pocs escriptors lleidatans que em van mostrar simpatia des de l’inici i que va anar venint de forma fidel a cadascuna de les presentacions de llibres que feia a la llibreria Caselles.
A part del gust per l’escriptura, comparteixo amb la Rosa Fabregat els estudis de Farmàcia, tot i que en aquest àmbit vàrem seguir camins diferents.Ella es va doctorar en Farmàcia a la Universitat de Barcelona, i va començar de seguida una carrera internacional a la indústria farmacèutica, quan no eren gaires els qui s’aventuraven a fer-ho. Va escollir Alemanya i allí va treballar com a directora tècnica i com a inspectora tècnica farmacèutica. De tornada a Catalunya va continuar treballant en el camp de la recerca, fins a completar un cicle de setze anys.Després va decidir continuar exercint la professió, però en una oficina de farmàcia, i va fer cap a Llorenç del Penedès. El seu amor per la professió la va dur a estudiar i publicar textos com ara Aproximació a les farmàcies de la ciutat de Lleida en la primera meitat del segle XX (2001).I de Llorenç del Penedès, finalment, cap a Lleida. Aquesta cerverina de naixement ha estat una lleidatana, que ha estimat la ciutat, i Lleida li ha correspost atorgant-li la Medalla al mèrit cultural. Integrada a la vida cultural local i del país, ha publicat en diversos camps literaris: la poesia, la narrativa, la novel·la, els contes i l’assaig.Tot i que torno a dir que no soc expert ni gaire lector de poesia, trobo que la de Rosa Fabregat li surt de l’ànima i sovint serveix d’espill a la mateixa autora, perquè hi reflecteix experiències intensament viscudes. Als seus poemes hi batega la vida, un batec profund i sentit.La seva obra poètica primerenca (la que va escriure entre el 1953 i el 1993) la va acabar recollint en una recopilació, que té títol de destí i de presència: Ancorada en la boira. Quelcom que és alhora un estat anímic, un fet que l’acomboia i una presència decidida. La segona recopilació que ha publicat, la que comprèn la seva producció entre l’any 1994 i el 2011, du per títol La temptació de vol, una temptació que em sembla que ha estat sempre present en la feina poètica i en la vida de Rosa Fabregat.Amiga dels seus companys poetes o narradors, ha publicat un meravellós Rèquiem per a una poeta (a Maria-Mercè Marçal), ple de complicitats, subtilitats i bellesa. En narrativa, sempre m’ha resultat curiós i alhora fascinant, el seu interès per la ciència-ficció. Tres obres assenyalades en aquest camp serien: El turó de les forques, Embrió humà ultracongelat número F-77 i La dama del glaç. Ben segur que la seva formació científica l’ha ajudat a desbrossar aquests camins.Cristiana per tradició i per convicció, no ha defugit temes encara no resolts a l’Església catòlica com ara l’accés de les dones de l’orde sacerdotal. El seu clam en aquest sentit l’ha dut a escriure La capellana, perquè una altra virtut de Rosa Fabregat és la seva actitud contrària als convencionalismes, una actitud no gens fàcil en ambients resclosits i negativament conservadors.En ambients culturals resclosits, ella sempre ha estat una espurna de llum, i fins que la malaltia l’ha fet apartar de la vida cultural, acudia a totes les presentacions d’escriptors lleidatans, fos qui fos, novell o consagrat. La seva vivacitat intel·lectual, la seva empatia acollidora, la seva lluita contra els convencionalismes, la seva obertura i presència internacional, i la seva bonhomia, l’han fet sempre propera, a molts com jo que anàvem a les palpentes quan ens iniciàvem en aquest camí de la publicació i del contacte amb els lectors.Ja no surt de casa, o poc, però recordo amb emoció el dia que La Ciutat, gràcies a la magnífica organització i lideratge de l’Ateneu Popular de Ponent, li va retre públic, i merescut, homenatge a l’Auditori Enric Granados. Poques vegades he vist una persona gran amb la seva joie de vivre. Fou una lliçó de vida i de saber estar. Sempre retindré a la memòria el seu somriure franc, la seva calidesa en l’abraçada i els seus ulls blaus cristal·lins, vivaços i enjogassats.Finalment, ciència i poesia fan una bona combinació, si Rosa Fabregat n’és la directora tècnica.