El meu Albert Jovell
dinamitzador cultural
Potser a Lleida no és gaire conegut, però per a mi és un deure dedicar una Semblança al doctor Albert Jovell, a l’amic Albert Jovell. Una de les persones que més m’ha impactat per la seva intel·ligència, per la seva lucidesa i per la seva integritat moral. El vaig conèixer cap a l’any 1998, quan jo tot just començava la meva carrera a la indústria farmacèutica i ell acabava d’arribar de Boston, on s’havia graduat en Política i Gestió Sanitària i en Salut Pública en Epidemiologia a la Universitat de Harvard, al meu estimat estat de Massachusetts.
Abans s’havia llicenciat en Medicina a la Universitat de Barcelona el 1986, en Sociologia i Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona i s’havia especialitzat en Medicina Preventiva i Salut Pública. Un currículum brillant que llavors tornava a Barcelona buscant noves possibilitats i amb molts projectes.Fill d’un metge que va treballar amb abnegació en un barri humil de Sabadell durant més de trenta anys, sempre va tenir clar que volia ser metge de persones. Del seu pare deia que havia après els valors necessaris per a l’exercici de la Medicina, uns valors que va reforçar a les aules de Harvard, on va tenir grans mentors com els professors Thomas Chalmers, Sol Levine, Fred Mosteller, Jesús de Miguel i Robert Blendon, amb qui va estar en contacte tota la seva vida, la seva massa curta vida.Segons ell, a Harvard li van ensenyar moltes coses tècniques i metodològiques però, sobretot, li van impregnar una actitud i uns valors professionals en relació a la justícia social i a la formació professional. Confiança, honestedat i compromís eren conceptes a incorporar a les formes de pensar i actuar d’un professional.Aquests tres valors caracteritzen un bon professional i un professional bo, segons afirmava. Per a ell, la professió de metge li permetia somniar en un món millor, on el que cotitzava a l’alça era el coneixement i l’experiència, i en el qual la recerca de la veritat apareixia cada dia a la consulta mèdica i a la investigació científica. Per a l’Albert Jovell, ser i exercir de metge era un compromís diari amb la dignitat humana, amb el progrés i amb les bondats de l’ésser humà. Per això va insistir tant en la relació metge-pacient, i fou president del Fòrum Espanyol de Pacients, director del projecte de la Universitat dels Pacients, directiu del Fòrum Europeu de Pacients, fundador i director de l’Observatori de Salut i Dona, del Consell de la Professió Mèdica i del Comitè de Bioètica de Catalunya, entre molts altres.Arreu era apreciat i el seu consell, tingut present perquè era capaç de ser alhora un científic i un humanista. Era astut, ràpid, clar, modern, respectuós, auster, generós, lúcid i oportú. Sabia exercir la seva capacitat de lideratge des de la perspectiva de la generositat.Vàrem tenir innumerables converses, perquè el vaig ajudar en tots aquests projectes, i vaig ser testimoni de la seva alta valoració per part del professorat de la Universitat de Harvard i per part de les associacions de pacients catalanes, espanyoles i europees.Va emmalaltir d’un estrany càncer de tim, i ho va afrontar amb la lucidesa i la serenitat que el caracteritzaven. Era jove, el procés va ser llarg, i es va confondre amb la creació de la seva pròpia família. El vaig anar a veure força vegades a l’hospital, i sempre em va impressionar. Va decidir fer pública la seva malaltia, per tal de fer-la servir per ajudar d’altres en les seves circumstàncies, perquè afirmava que un malalt oncològic continua sent una persona, una persona que té un problema. També deia que havia tingut dos carreres de medicina: la vertical com a metge i l’horitzontal com a pacient. En la vertical, deia, veus la malaltia, i en l’horitzontal, la vius.Aquells anys també vàrem parlar força sobre la crisi financera i les seves conseqüències i sobre el 15M, i ja al començament de tot allò em va advertir que el moviment aniria per llarg i que els qui no havien generat la crisi no havien de pagar-la. Això darrer, malauradament, no va anar així. De tota manera, la seva habilitat per a mirar les coses des d’altres punts de vista el feien un innovador natural.I era també agosarat en la seva expressió, amb un punt de rebel·lia, perquè sense canviar ni la veu ni el gest deixava constància que davant del dubte més val demanar excuses que demanar permís.Va morir a Sant Cugat del Vallès el 26 de novembre del 2013, als 51 anys. El recordo molt, i em manquen molt les converses que no vàrem acabar i les que hauríem pogut tenir. El trobo molt a faltar.