Potser

Ja fa dos dies que els nens van a l’escola. Demà ja faran festa. Aquell avançat i polèmic avançament de l’inici del curs escolar ha passat de començar el 12-13 de setembre al 9. Algun dia ens haurem de plantejar fer com la resta de països europeus, i començar l’escola a finals d’agost. I distribuir les vacances al llarg del curs escolar. Les famílies no tenen 2 mesos de vacances perquè els nens tinguin vacances, per què és igual de difícil conciliar de juny a setembre, que uns dies a final d’octubre o al febrer. Però bé, mentre com a país ens surti més a compte pagar una multa a la Comissió Europea que implementar mesures de conciliació familiar, ho tenim difícil. La tornada a l’escola genera una barreja d’emocions molt importants. En els més petits, nervis per veure els amics i amigues, i l’emoció d’un nou curs. Per als pares, d’una banda nostàlgia després de tenir els fills durant aquestes setmanes i de l’altra, poder recuperar una mica l’alè després d’aquesta intensitat estival. Perquè aquests prop de 2 mesos i mig són molt divertits però intensos. Especialment els últims dies. Ara, deixem a les mans dels mestres la tasca d’educar els nostres petits. Esperant que el mestre d’aquest any sigui d’aquells que deixa empremta. D’aquells que es recorden amb els anys pel seu entusiasme i entrega. Que recorda el nom dels seus alumnes i s’alegra quan els van trobant amb el temps i veuen com aquell alumne ha trobat el seu lloc al món. Malauradament, quan observes els insults i falta de respecte als debats parlamentaris, la mentida com a recurs habitual i la manca d’educació, no et sorprenen els resultats acadèmics que té Catalunya. Potser ja va bé. O potser no. Potser hem de recuperar el paper fonamental i transformador de l’educació. Potser és el moment que també assumim que de la mateixa manera que no tothom pot ser metge, potser no tothom pot ser professor. Perquè han d’educar les generacions del futur, transmetre coneixements i raonament crític. Potser cal començar a considerar el professorat com un autèntic tresor que hem de tenir com a país. I cuidar-los. I potser ara és el moment. Quan tenim un president que defensa una diputada d’un altre partit davant dels insults al Parlament, deu ser que res passa perquè sí.