L’autonomia personal com a dret fonamental que cal exercir

L’autonomia personal és l’essència de la llibertat i de la capacitat de les persones per prendre decisions sobre la seva pròpia vida. Però, què passa quan aquest dret fonamental es veu compromès per una discapacitat sobrevinguda? Quina responsabilitat té la comunitat per garantir l’autonomia de les persones amb discapacitat?Parlem-ne! Per començar vull definir l’autonomia personal com la capacitat d’una persona per prendre les decisions per dirigir la seva vida de manera independent. Per tant tot fent memòria, cal recordar que l’autonomia personal és un dret fonamental reconegut per la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 13 de desembre de 2006 i que tres mesos i mig més tard, el 30 de març de l’any 2007, l’Estat espanyol va ratificar. Per tant, des d’aquesta data la Convenció és vinculant jurídicament a tot l’Estat espanyol. Un cop establerta l’obligatorietat de l’Estat de garantir aquest dret individual, hem d’entendre que l’autonomia no és un concepte binari (sí/no), sinó que es tracta d’un contínuum que va evolucionant al ritme que madura i s’apodera la mateixa persona. Cada individu, amb o sense discapacitat, té diferents graus d’autonomia en funció de les seves circumstàncies personals i socioeconòmiques. Però l’Estat ha de ser el garant del respecte a la dignitat les persones amb discapacitat en qualsevol circumstància. No n’hi ha prou amb reconèixer drets en abstracte. N’estem farts de veure com se’ns atorguen drets que després no podem exercir; és imprescindible que aquests drets es tradueixin en mesures concretes i eficaces.I és precisament en aquest punt on vull destacar l’impuls que va donar l’Ordre ASC/471/2010, que regula l’assistència personal a Catalunya, va ser una iniciativa capdavantera a Espanya i un pas important cap a l’autonomia de les persones amb discapacitat. Aquesta normativa va marcar un abans i un després en el reconeixement del dret a una vida independent. No obstant això, el fet que encara estigui pendent el desplegament del nou Decret, que ha d’universalitzar aquest dret, evidencia una manca de voluntat política en la seva implementació efectiva. En comparació amb altres comunitats autònomes de l’Estat espanyol, Catalunya va ser de les primeres a promoure un estudi específic sobre l’assistència personal, signant un conveni de col·laboració, l’any 2007, entre la Generalitat i la Federació ECOM, per dur a terme el Projecte Pilot de l’Assistent Personal, amb una cinquantena de persones repartides per diferents comarques de Catalunya. Després de 17 anys fent proves amb aquest programa pilot, encara avui no s’ha universalitzat aquest servei per a tota la ciutadania. La resposta que sempre ha donat la Generalitat de Catalunya és de problemes pressupostaris, però tinc el ple convenciment que només és una qüestió de voluntat política dels diferents governs que han estat al capdavant del Departament de Serveis Socials. Tanmateix, altres comunitats han avançat amb més determinació en els últims anys, implementant programes més sòlids, tot i tenir els mateixos problemes econòmics que ha tingut Catalunya. És fonamental que Catalunya prengui mesures per desplegar definitivament el nou Decret, garantint així que el dret a l’assistència personal es converteixi en una realitat palpable per a totes les persones que ho necessitin. Aquesta actualització haurà d’incloure una millor dotació de recursos, una gestió més eficient i una major sensibilització sobre la importància de l’assistència personal com a eina de llibertat. Només així es podrà garantir que Catalunya continuï mirant cap a Europa i torni a ser un referent en matèria de drets socials i inclusió.