Jo vinc d’un silenci

Qui perd els orígens perd la identitat; ens cantava Raimon per superar el temps d’aquell silenci, antic i molt llarg, tot convidant-nos a reivindicar la necessitat de tenir memòria col·lectiva com a poble, de recordar-nos que sense la memòria democràtica no tindrem un futur digne.La primera vegada que vaig escoltar Jo vinc d’un silenci o Al vent no aixecava un pam de terra i ho vaig fer a casa els avis, quan de bon matí posaven la radiet i ens deixaven entrar al llit d’aquell primer pis a la Rambla Ferran a “covar l’ou” uns minuts per treure’ns la mandra abans de començar les aventures del dissabte. Entre notícies, acudits i música els dies que ens quedàvem a dormir a casa els avis era festa major, acompanyàvem l’avi a veure els trens de l’estació, anàvem a deixar el cotxe net com una patena o a passejar rambla amunt i rambla avall des del Tiell fins a L’Ocell mentre fèiem temps –i gana– per dinar. Qui perd els orígens perd la identitat; i l’avi que va morir la primavera del 2016 als 83 anys, va perdre la identitat molt abans. Als 72 anys van diagnosticar-li Alzheimer i a poc a poc la malaltia se’l va endur, primer enraonàvem amb errades i descuits, però va arribar un moment que vam tornar en aquell temps de silenci més absolut on només sentíem com brusien les dents. Quan va morir feia molts anys –massa– que del meu avi només en quedava el miratge del què va ser i la tristesa i la impotència de sentir com un acomiadament etern i descompassat guanyava temps als dies mentre li furtava la memòria, la dignitat i la identitat. Avui, dissabte 21 de setembre, es commemora el Dia Mundial de l’Alzheimer, i com nosaltres, són moltes les famílies que han viscut el dolor de tenir un familiar proper que pateix o ha patit aquesta malaltia. L’Alzheimer afecta unes 120.000 persones a Catalunya i és la causa més comuna de demència, amb una prevalença del 12% a partir dels 80 anys, 20% a partir dels 85 i 41% a partir dels 90.Amb el lema d’enguany, Som específics, es busca conscienciar la població de la malaltia i exigir a les institucions recursos i un tracte diferenciat. En concret es reclama: reconèixer la singularitat específica de la demència; reconèixer el dret de les persones a rebre un diagnòstic primerenc i verídic; reconèixer el dret a l’accés d’un tractament actual però també futur; i revisar en profunditat la Llei de la Dependència, per atendre com és degut aquesta malaltia.Llegíem a la premsa local aquesta setmana que les entitats que treballen en aquest àmbit –a Catalunya, especialment, la Fundació Pasqual Maragall i a Lleida, l’AFALL (Associació de Familiars de l’Alzheimer de Lleida)– demanen més recursos per als malalts i les famílies i per a la recerca, reclamant que l’Alzheimer sigui una “prioritat sanitària”. També demanen mesures per accelerar el diagnòstic, impulsar una atenció integral i integrada social i sanitària i impulsar una xarxa d’equipaments d’acompanyament, prevenció i residencial. Una altra petició és donar cobertura en el marc dels drets socials i laborals a les persones amb pronòstic precoç i en edat laboral.Us confessaré que no em fa por la mort; a casa, de la mort, en parlem amb naturalitat, forma part de la vida i cadascú amb el respecte exquisit a les creences –o no creences– que tenim ens permeten estar-ne preparats. Tanmateix, tinc temença a la malaltia i tinc molta por de l’Alzheimer, per res del món voldria que entre la vida i la mort imperés un temps de silenci tan llarg i tan dolorós. Avui, doncs, fem una aposta per la investigació, la recerca, la prevenció i la cura, perquè l’Alzheimer quedi només en la memòria del que va ser.