Felicità

De petit m’agradava molt la cançó de Romina i Al Bano de Felicità. Probablement perquè devia ser la banda sonora d’algun anunci, i quan només teníem 3 canals de televisió, ens sabíem les cançons a base de sentir-les. Però aquest estiu n’he sentit dues o tres versions que encara han fet que m’agradi més. Els recomano la versió del protagonista de la sèrie Berlin. I és que tot torna. Com els casos de corrupció. Sembla mentida que encara quedin persones que creguin que els seus comportaments il·lícits no seran descoberts. Com que res passa perquè sí, demà serà el dia mundial de l’ètica. Quan als alumnes de la facultat els preguntem per a què serveix l’ètica, molts no saben què contestar. És un concepte abstracte de què parla molta gent, però només ens quedem amb la idea que l’ètica va vinculada a reprovar determinades actituds. El que sorprèn els alumnes és que Aristòtil, en la seva Ètica a Nicòmac, explicava que la finalitat de totes les persones era la felicitat. I que per aconseguir-ho, un havia d’exercir uns comportaments virtuosos i conjugar-se amb factors externs. És curiós que 350 anys abans de Crist, algú ja pensés que la màxima aspiració de les persones era la felicitat. I que al 2024 la felicitat segueixi sent sinònim d’una vida plena. Una filòsofa més actual, Adela Cortina, explica que l’ètica serveix per aprendre a apostar per una vida feliç, una vida bona que integra les exigències de la justícia i obre el camí a l’esperança. L’ètica no és un camí de càstig sinó d’esperança. Esperança que aquelles persones que ens han de dirigir actuaran de forma justa per promoure la felicitat dels seus ciutadans. Per a mi aquesta hauria de ser una de les premisses de qualsevol polític. S’imaginen que el dia que els ministres, consellers o regidors prometen el seu càrrec públic es comprometessin a treballar de forma justa per a la felicitat dels seus conciutadans? Aquest sí que seria un comportament ètic. Fins i tot potser podria convertir-se en el Jurament Hipocràtic dels servidors públics. Perquè hi haurà molta intel·ligència artificial i avenços tecnològics, però 2.300 anys després d’Aristòtil els homes seguim vivint per aconseguir la felicitat. I és que tot torna, com la cançó de Romina i Al Bano.