Per què Lleida necessita un Centre d’Interpretació de la Guerra Civil i Postguerra?

Una moció municipal impulsada pel Centre Excursionista de Lleida el 2022 va ser votada a favor pel ple de l’Ajuntament i va propiciar la plataforma Lleida 1936, formada per diverses associacions de Ponent, que advoca per crear un Centre d’Interpretació de la Guerra Civil i Postguerra (CI). El temps passa, però, i les bones intencions no s’han concretat, per la qual cosa em permeto recordar als dirigents municipals que a pocs llocs com a Lleida la Guerra Civil (1936-1939) i la postguerra es va manifestar d’una forma més real i cruenta. En primer lloc, Lleida va quedar situada en terra republicana després del cop d’estat, per la qual cosa va viure el règim de terror dels judicis sense defensa dels acusats pels Comitès de Salut Pública i Tribunals Populars del juliol al novembre de 1936, així com les saques de presoners que acabaven morts a les cunetes o afusellats al Camp de Mart, l’Escolar o el Cementiri. La més dramàtica d’aquestes accions fou la de la nit del 20 d’agost del 1936, en què un grup nombrós de milicians va treure de la presó 79 persones, 73 de les quals eren sacerdots i religiosos, per traslladar-los al cementiri. Un cop allí els afusellaren, en la matança col·lectiva indiscriminada més gran en territori republicà. També aquí es van cremar les esglésies i es va viure l’arribada de la columna anarquista de García Oliver, coneguda com la dels Aguiluchos, que va sembrar de pànic la ciutat el 25 d’agost, incendiant la Catedral Nova de Lleida, a més de fer la darrera saca, que va acabar amb l’execució de 21 persones. Normalitzada la situació, començaren els bombardejos franquistes des del novembre de 1937 al març de 1938, essent el més significatiu el de l’11 de novembre de 1937, que va matar uns 250 civils, entre els quals hi havia uns 50 nens del Liceu Escolar. Lleida va esdevenir una ciutat fantasma d’edificis derruïts, partida en dos des del 3 d’abril del 38, quan els franquistes entraren i se situaren en el marge dret del riu Segre, mentre els republicans quedaven a Cappont, després de volar l’únic pont de la ciutat. Allí romangueren parapetats en barricades durant vuit mesos, fins al desembre de 1938, formant part de l’anomenat Front del Segre, que era una part de la línia de defensa republicana projectada des del delta de l’Ebre als Pirineus, que seguia els rius Ebre, Segre i Noguera Pallaresa i deixava els franquistes al marge dret dels rius i els republicans a l’esquerra. Per tant, Lleida fou teatre directe de guerra civil durant 14 mesos, cosa que seria suficient per fonamentar la creació del CI. Tanmateix, encara hi ha més arguments posteriors al seu favor durant la famèlica postguerra. No debades, Lleida va allotjar un Camp de Concentració i Classificació franquista fins a l’agost de 1940, pel qual van passar entre 4.000 i 7.000 presoners, i tenia com a seu principal la Seu Vella. Molta història al darrere i massa veritat per no ser contada, amb molts espais per recuperar i dignificar per tres raons. En primer lloc, per recordar i ennoblir unes víctimes que, en alguns casos, encara romanen en foses comunes que torturen els seus familiars. En segon, per conèixer el vertader abast d’una guerra sagnant entre germans que encara els distancia als pobles pel silenci i la ignorància. I, en tercer, per educar les generacions posteriors en valors que facin possible que no es repeteixi un episodi com aquest.