Espai natural verge?

En la 1a part d’aquest article revelàvem els avenços en els àmbits de la biodiversitat més desconeguda d’Aigüestortes i Sant Maurici i dels ecosistemes d’alta muntanya, i acabàvem preguntant-nos què passa amb la neu i el gel al Parc Nacional. Entendre com cada espècie es va adaptar en el passat als canvis climàtics del Paleolític i als canvis globals del Neolític, per saber com fer front als efectes del canvi global actual és una de les fites dels investigadors que es van aplegar en la XIIIa edició de les Jornades de Recerca Científica del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.Un dels treballs demostrava amb resultats validats la importància de la presència de la neu i les gelades en la preservació dels nutrients del sòl, al mantenir les fulles dels arbres congelades durant el llarg (tot i que cada cop més curt) hivern. Un altre feia respirar als assistents al confirmar que, de moment, el gel i la neu arriben puntual als estanys, amb algunes variabilitats anuals, i no es retarda, segons un seguiment en els darrers 22 anys, malgrat sí que s’avança un xic el desgel a la primavera. I encara un altre treball va fer sentir orgull i treure pit als amants del Parc Nacional al desvelar que a Aigüestortes s’hi troben les longevitats d’arbres més elevades de tot el Pirineu.A les ponències també s’hi van desvelar novetats tant engrescadores com la descoberta de nous hàbitats mai descrits abans al Parc: les congesteres de clapes calcàries amb Androsacia sciliata, i la presència d’altres d’endèmiques com les tarteres amb Julivert d’isard. I notícies esperançadores com la constatació que els arbres més envellits no veuen minvada la seua capacitat de reproducció, en una recerca centrada en els pins negres (Pinus uncinata) i els avets blancs (Abies alba), que formen els boscos madurs. I que aquests boscos envellits tenen una evolució i una dinàmica íntimament lligada a la presència antròpica i els usos humans, i actualment són objecte d’un programa de catalogació i seguiment a Catalunya a través del CREAF.I es va viure amb especial intensitat el moment de la ponència del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC) quan l’ornitòleg David Guixé va detallar que, malgrat el declivi dels darrers anys, han trobat suficients rastres de gall fer (Tretao urogallus) i de mascles i territoris al Parc Nacional i a la zona perifèrica com per confirmar que l’espècie té possibilitats de recuperar-se, si se segueixen les recomanacions d’extremar mesures de protecció segons la cartografia aportada. I s’impulsa definitivament la cria de l’espècie, com han fet a Cantàbria.Però un dels moments més reveladors per al Parc Nacional va ser en la part d’arqueologia, de la mà del doctor Ermengol Gassiot, a l’aportar detalls de la presència de l’ésser humà en punts tan escabrosos com les tarteres dels 2.400 metres cap amont a l’abric de les Obagues de Ratera o del Portarró d’Espot, des de fa 7.000 anys. Explicava Gassiot que encara han de fer més recerca per esbrinar si es tractava d’un mateix grup que es traslladava d’un lloc a l’altre o si eren grups que ocuparen els diversos jaciments al mateix temps; i per saber per què aquells humans es van establir en llocs allunyats i alts com aquests, i com s’organitzaren per viure. Que els pics d’ocupació de presència humana al Neolític els han trobat coincidint amb l’aparició de l’ovella Xisqueta, la raça autòctona de la zona. Ah, i que la paraula Portarró no ve de porta sinó del llatí Portorium que fa referència a zones de control de pas. I que, justament, alguna de les peces trobades a les capes d’època romana hi ha una càliga, una popular peça de les botes dels soldats romans. Hi va haver soldats romans controlant des del Portarró els dos sectors del Parc Nacional? El que sí que saben del cert, com insisteix aquest arqueòleg responsable del Grup d’Arqueologia d’Alta Muntanya, és que el Parc Nacional no ha estat mai un espai natural verge com s’havia cregut sempre, fins que es va posar en marxa aquest projecte, fa ja 15 anys. I, per cert, Gassiot segueix preguntant-se per què el finançament per a aquesta recerca en més de 170 jaciments al Parc Nacional només ha vingut del mateix Parc i mai del Departament de Cultura…