Quanta ràbia.. Pobra Moradilla!
Centre d’Estudis Comarcals del Segrià (CECS)
Escalfats i solidaris pel que tristament ha passat a València, hem tingut a casa nostra un esdeveniment luctuós pel nostre sempre minvant patrimoni històric. Per tant ha estat majúscula l’enrabiada al veure que allò, que ja estava denunciat fa més de cinc anys, que podria passar ha acabat malauradament passant: la paret oriental de la torre del tossal de Moradilla ha col·lapsat, incapaces les seves pedres d’aguantar per més temps davant del forat que cada cop es feia més gran a la seva base.Tant personalment com des del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià havíem denunciat per activa, per passiva, per perifràstica i per plusquamperfet l’estat de perill imminent de caiguda del citat mur, que encara ens sorprèn com ha arribat fins a la data d’avui. La resposta sempre havia estat l’habitual: manca de pressupost, tenim molt patrimoni, difícil accés, etc. Demanàvem una intervenció tan senzilla com era posar simplement uns puntals metàl·lics o reforçar amb totxana l’esvoranc de la base. D’haver-se fet, tindríem encara la paret in situ i no escampada pel pendent, amb el perill de l’angle sud-oest que ha aguantat l’estrebada, però que ara és el segon candidat a la caiguda. El tossal de Moradilla és el tercer gran turó que tenim al terme de Lleida, després del de la Seu Vella i del de Gardeny, però Moradilla és, encara que per poc, el tossal més alt dels tres amb els seus 243 m, ja que la base del castell del Rei està a 235 m i del castell de Gardeny a 198 m. A part dels seus valors paisatgístics, geològics, geomorfològics i naturals té una notable riquesa patrimonial: restes de poblats de l’edat del bronze, de l’edat del ferro i d’època ibèrica. També d’un poblament medieval relacionat amb el seu topònim (sense l’article femení que darrerament s’afegeix!) quan fou el poblat d’Almenarilla, “la talaia”, ben documentat entre els segles XII i XVI, del qual són visibles restes de murs i sobretot les tombes rupestres que hi ha sobre una interessant pleta d’època moderna.Però a més la fortificació feta per l’exèrcit republicà l’any 1938 esdevé un dels indrets on s’han conservat millor les trinxeres, nius de metralladores i la singular casamata. Recordem que això facilità el rodatge l’any 1959 de l’escena final de la recordada pel·lícula La fiel infantería. Però a més de tot això, al punt més alt de l’elevació central hi ha una torre de planta quadrada amb espitlleres per defensar-la de possibles atacs, ja que correspon al telègraf òptic construït a mitjans del segle XIX per comunicar amb “rapidesa” Lleida i Barcelona, però en un panorama de guerres carlines. Aquesta magnífica construcció és l’única que queda a la Catalunya occidental de les seves característiques. La paret meridional, on seria la porta enlairada, ja fa temps que va caure, però la de llevant fa uns quinze dies, quan aguantaran les altres dues? Tot el conjunt té la corresponent protecció patrimonial local i és propietat municipal, és a dir, és de tots! Però la gestió, fins ara inexistent, correspon a l’ajuntament de Lleida. No em puc treure del cap la cançó de Lluís Llach El jorn dels miserables!