Classe mitjana treballadora, empobrida i desplaçada

La classe mitjana lleidatana, catalana i europea fa temps que està enviant senyals d’alerta i no són precisament tranquil·litzadores. Els símptomes són preocupants: desconfiança creixent en el sistema, sensació que es paguen molts impostos i amb poques contrapartides, neguit pel seu futur i els dels seus fills i un profund malestar davant la manca de resposta de les institucions davant dels seus problemes. Necessiten referències en un món incert, canviant i, per què no dir-ho, amenaçador. Tots aquells elements que fins ara contribuïen a generar estabilitat i una perspectiva de futur, estan en qüestió com, per exemple, l’anomenada cultura de l’esforç. Els pares d’avui no gosem assegurar als nostres fills que si estudien i treballen de valent obtindran el benefici que vam treure nosaltres del nostre esforç. Sabem que no hi ha altre camí, però és evident que ja no dona els mateixos resultats. La cultura de l’estalvi ha desaparegut perquè és impossible fer-ho, i només cal observar el mercat de treball i els preus de l’habitatge. Les referències tradicionals estan en revisió. El principi d’autoritat o el civisme a l’espai públic són la mostra del que parlo. Però ens debatem entre el populisme bonista d’esquerres, que tot ho soluciona amb retòrica benintencionada i més despesa pública, i el populisme ultradretà i xenòfob que atia la por com a únic argument per activar solucions tan falses com perilloses. La clau continua estant en la moderació política. Però ha de ser una moderació valenta, que ha d’afrontar el repte del moment amb tanta eficàcia com determinació. I ho ha de fer posant el focus en la defensa del model de societat que hem construït entre tots. Una societat de drets, però també d’obligacions, una afirmació molt repetida darrerament, però que hem de començar a declinar: tens dret a uns serveis públics i el deure de cotitzar per tenir-los. Tens dret a tenir ajudes i el deure de no rebutjar les feines que se t’ofereixen. Tens dret que es respecti la cultura i el deure de respectar la llengua i cultura del país d’acollida. Tens dret que et recullin les escombraries i el deure cívic de no embrutar els carrers. En definitiva, tens dret que et respectin i el deure de respectar.. entre molts d’altres.Volem una societat on la igualtat entre homes i dones no sigui negociable, ni per raons culturals ni per cap altra raó. On la llibertat del culte no empari cap integrisme, vingui d’on vingui. On la defensa de la seguretat pública sigui un dels puntals de la nostra llibertat individual i col·lectiva. Totes aquestes qüestions preocupen la classe mitjana de Lleida i del nostre país, que avui se sent amenaçada i empobrida. I el que és pitjor, se sent desplaçada de la centralitat política i fora de joc, mentre el debat públic sembla més interessat únicament en dirigir-se a les minories. Cal protegir les minories i els seus drets, faltaria més, però no podem sacrificar l’atenció als interessos i les preocupacions de la majoria, de la classe mitjana, i menys quan aquesta és la que sosté amb els seus impostos aquest Estat del Benestar. Un model de benestar que ni ens han regalat, ni és barat ni és infinit. En aquests temps d’incertesa, vetllar per la classe mitjana és invertir en cohesió social. Vetllar per la classe mitjana és invertir en progrés econòmic. Vetllar per la classe mitjana és invertir en democràcia, llibertat i futur.