Yulia

Era un matí d’agost i hi havia bastanta feina, perquè ara els estius ja no són bons a Urgències. Una infermera del triatge m’informa que en un box hi ha una pacient que ve per una contusió, perquè tot i que no sembla greu ve amb un bebè de 6 mesos i ha de donar el pit. Casualment només quedava un box. Res passa perquè si. Era una pacient jove de 22 anys que venia per dolor a la zona de les costelles. Seria una visita ràpida. Quan entro al box em trobo una noia jove, molt tensa al veure que entrava un metge i no una metgessa. Em sorprèn que hagi vingut sola. El nen era molt bonic, uns ulls blaus molt intensos que miraven totes les llums que hi havia al box. Però estava inquiet. Durant la visita, la pacient, a qui direm Yulia, em respon amb monosíl·labs. A l’exploració una contusió a la zona costal era més que evident. Se’m va escapar un: “Ostras, ¡qué golpe!” Al preguntar com s’havia pogut donar aquell cop tan localitzat, finalment m’explica que ha estat la seva parella qui l’ha agredit. Però no té ningú més a Lleida, així que ha marxat corrents amb el nen i ha vingut a l’Hospital. Mentre explica com han estat les últimes setmanes fins a l’incident d’aquesta matinada fa un esforç de contenció i no plorar. No es volia mostrar vulnerable. Aleshores el nen es posa a plorar, i només es calma amb el pit, precisament el pit de la zona que estava contusionada. Però tot i el dolor, decideix donar el pit. A la radiografia es va confirmar que li havien trencat dos costelles. S’imaginen amb quina força s’ha de pegar per trencar un os d’una persona jove i sana? Quin cop li va haver de pegar aquell individu? Quan vaig anar a explicar-li les troballes, i el pla a seguir, el bebè s’havia adormit i ella estava alliberada. Com si aquelles fractures no fossin seves. En aquell moment es va activar el protocol amb tots els professionals implicats: Treball Social, infància, Mossos… i les nostres auxiliars d’infermeria que ajudaven en tota la logística. Un engranatge que tot i ser un matí d’agost, funcionava a la perfecció. Finalment, la Yulia i el seu nen van marxar a començar una vida nova. Mentre sortia entre els passadissos es va girar i es va acomiadar amb un somriure. A Urgències no només salvem vides a la Sala de Reanimació.