L’accessibilitat, un gran projecte de ciutat

Dimarts passat vam assistir a diverses activitats en el marc del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Una d’elles, un passeig en cadira de rodes al qual ens va convocar l’entitat ASPID i que m’ha portat a l’article d’avui.Inicialment, anava a parlar dels grans projectes que anuncia el govern: un nou recinte firal de 27 milions d’euros, nous plans urbanístics per anar expandint la ciutat, les platges del Segre.. Des de la cadira de rodes, però, he replantejat la idea inicial per fer una reflexió sobre quina mena de ciutat volem ser, i sobretot quina ciutat som. Una ciutat que es preocupa de veritat pel benestar de les persones, o una ciutat amb projectes grandiloqüents?Quan parlem de les necessitats de les persones amb discapacitat, sovint es considera que aquestes demandes són limitades a un col·lectiu concret. Res més lluny de la realitat. Quan adaptem una vorera perquè pugui ser usada per una persona en cadira de rodes, també estem ajudant una persona gran, un pare o una mare amb un cotxet de nadó, un jove amb un esquinç, o qualsevol persona, que agraeix una ciutat ben pensada i acollidora. Quan afegim informació acústica i visual en el servei d’autobús, o posem una marquesina amb un banquet a la parada, també ens en beneficiem totes, no només les persones amb dificultats auditives, visuals o de mobilitat.A Lleida, és cert que s’han fet passos endavant per part de l’ajuntament en matèria d’accessibilitat. La Taula de Treball Sectorial de Persones amb Discapacitat ha estat un espai per impulsar accions positives, com la col·laboració amb l’IMO per a la inserció laboral de persones amb discapacitat o la millora de la senyalització en braille en equipaments municipals, per posar només dos exemples. Però la realitat és que aquesta tasca sovint queda en molt poc davant la falta d’accions en l’àmbit del manteniment urbà, la mobilitat.Les voreres malmeses, els passos de vianants poc accessibles i els espais verds descuidats són símbols d’una ciutat que sembla haver perdut una mirada més fixada en els detalls. No estem parlant de grans inversions ni de plans a llarg termini inassumibles. Estem parlant d’actuacions que podrien transformar l’experiència quotidiana de totes. Perquè, al final, una ciutat es construeix des de baix, des dels seus carrers, places i parcs.És preocupant veure com, mentre es prioritzen macroprojectes urbanístics, la sensació de deixadesa creix. Aquests grans projectes no tenen per què ser incompatibles amb el manteniment de la ciutat real, però sovint ho acaben sent, perquè provoquen una despesa i un endeutament que compromet altres actuacions. La manca d’una inversió constant i metòdica en el manteniment urbà o en la millora del transport públic, que fa molts anys que s’han deixat en un calaix, és una de les principals causes que la ciutadania percebi la ciutat com menys accessible.Lleida pot i ha de ser una ciutat per a tothom. Això implica escoltar les necessitats de col·lectius com les persones amb discapacitat o els infants, i entendre que les millores que es realitzen per a ells no són exclusives: ens impacten positivament a totes. Una vorera accessible, un parc segur o una plaça ben cuidada no discriminen. Al contrari, acullen. És hora de posar el focus en què realment importa. No per fer soroll ni queixa, sinó per construir, pas a pas, una Lleida accessible. Perquè una ciutat que cuida els seus espais és una ciutat que cuida la seva gent.