Ureña

A casa teníem uns esbossos d’unes aquarel·les fetes al meu avi per un amic de la família, quan era jove i venia a veure el meu tiet José Luis en aquella Lleida grisa de la postguerra. De fet, el meu tiet tenia a casa seva retrats i quadres per tot arreu d’aquell jove pintor que es deia Joaquim Ureña. Per tant, nosaltres potser sense tenir-hi una relació molt directa, sempre li havíem tingut una estima especial. A mi em meravellen els quadres en què representa escenes quotidianes de la ciutat, una cafeteria, la cercavila dels gegants o una processó. Més tard vaig descobrir els seus quadres de llibreries on sempre hi havia una figura d’en Tintín o un dels coets icònics d’aquest personatge del còmic. Les seves figures de pel·lícula repartides per l’Eix Comercial sempre ens han agradat, especialment l’home invisible al qual saludem cada cop que anem a la casa dels gegants. Era la tardor de l’any passat i hi vaig contactar per implicar-lo en un projecte artístic de l’hospital. Com que res passa perquè sí, la primera trobada presencial va ser en un box d’Urgències al cap d’unes setmanes. No hi havia parlat mai i de cop i volta era allí. A partir d’aquell dia, i com si jo hagués estat nomenat hereu de l’amistat que l’unia al Yugui, el meu tiet, vaig descobrir que aquella persona que hi havia darrere de l’artista era excepcional. Generós i amable. Humil quan explicava com pintava aquells quadres tan realistes. Com si es tractés de la cosa més fàcil del món. Agraït amb l’equip d’Urgències, va voler participar en un vídeo per donar les gràcies pel tracte rebut aquells dies. M’enviava fotos antigues dels seus amics de classe entre els quals hi havia el meu tiet i m’explicava anècdotes familiars que desconeixia. Vaig parlar amb ell la setmana passada i havíem quedat ahir per enllestir quatre assumptes abans de les festes, però es va acomiadar amb un: això espero. Em va sobtar, però en la voràgine de la setmana passada aquell comentari va passar desapercebut. Aquest cap de setmana ens ha deixat. Tot i que no voldria utilitzar aquest espai setmanal per recordar aquelles persones que moren (per si em deixo algú), crec que en aquest cas és un exemple més que el destí sempre té preparades sorpreses. Descansa en pau, Joaquim.