Sobre els pressupostos i el bé comú

Enguany farà una dècada que vam entrar per primer cop a la Paeria. I sembla que res és igual. Però constatem que els consensos sobre els quals vam endegar el nostre projecte, que vam anomenar Consens de mínims, són ara tan necessaris com llavors. I els pressupostos aprovats pel PSC de sempre amb el suport de Junts, la Convergència de sempre, són l’exemple més recent per adonar-nos que la seva política de titulars buits allunyada del bé comú és precisament el que ens empenyia fa 10 anys a entrar a l’ajuntament. El Consens de mínims que portàvem sota el braç passava i passa per la participació, la transparència, el bé comú i la garantia dels drets bàsics. El camí d’aquesta sociovergència actualitzada va en sentit contrari. Això sí, amb grans anuncis i promeses d’inversions embolcallant polítiques buides, perpetuant un model que deixa la gent de Lleida òrfena de solucions transformadores. Aquesta forma de fer política va en sentit contrari d’un consens de mínims que apostava i aposta pel paper central de la ciutadania en la presa de decisions, amb mesures com els consells de barri o els pressupostos participatius, que aquest govern ha reduït a la mínima expressió sense influència real. També es fan passes enrere en transparència, amb informació que arriba abans a la premsa que a les comissions informatives on hi ha tots els grups municipals representants de la ciutadania. És lògic, si importa més un titular que governar per al bé comú. I si el bé comú no és la prioritat, no s’aplica progressivitat en els impostos. I es renuncia a abaixar un IBI ja prou elevat. També miren cap a una altra banda en lloc de controlar el compliment dels contractes dels serveis públics privatitzats, que ens costen cada cop més milions sense tenir millors prestacions. La neteja o els autobusos acumulen queixes mentre la idea de remunicipalitzar-los queda relegada malgrat la seva urgència i viabilitat. El consens de mínims del comúdelleida redactat fa 10 anys era clar: era imprescindible i prioritari garantir sostre, aliment, educació i salut per a tothom, sense deixar ningú enrere. Ben lluny dels pressupostos sociovergents plens de declaracions pomposes contra l’exclusió social, però amb uns números que aboquen a solucions mal plantejades que no donaran resposta real a necessitats urgents. Als barris més vulnerables, on cal un pla de xoc social, es perpetuen les desigualtats, perquè la inclusió rep recursos mínims i, en lloc d’abordar la cohesió social, s’alimenta la segregació i l’oblit. Què dir de la transició ecològica? Només cal veure la paràlisi en polítiques energètiques i de revitalització de l’Horta. O cal recordar el trist cas del Porta a Porta. El problema no era el sistema, sinó la manca d’una gestió compromesa. I el problema serà l’increment de taxes que tocarà pagar per no reciclar suficient. Però això als titulars no queda bé. Sembla que ni PSC ni Junts volen afrontar la crisi climàtica que ja patim. Tot plegat, no és casualitat. Les polítiques buides són més còmodes, més fàcils de vendre en el curt termini i no requereixen valentia per enfrontar-se a determinats interessos privats. Els titulars són més llaminers que les solucions complexes. Però les polítiques buides només construeixen un futur buit. I no és precisament el futur que volíem fa 10 anys per Lleida. Per això vam entrar a la Paeria, i per això hi continuem, perquè conceptes com la participació real, la transparència i el bé comú no fan més sonats els titulars, però sí que construeixen una ciutat ben plena de futur.